HE LLEGIT NO SÉ ON

I nosaltres ens enamorem

ALBERT CAMUS / EFE Zoom

El món s’encega i la misèria humana es frega les mans

Ho diu el narrador de Quan el cel embogeix, la nova novel·la d’Antoni Vidal Ferrando, publicada per AdiA Edicions: “Però, mal que em lamenti, adolorit, no solucionaré les coses. No vendrà una epidèmia medieval a passar comptes amb els gurus, amb els tarats, amb els depredadors, amb les elits de la crítica literària”. Que la pandèmia actual no serà selectiva segons el concepte de justícia poètica de cadascú és un fet. Que ja la tenim aquí, també. I qui sap si no en vindran d’altres de més devastadores.

Em sap greu ser tan previsible: és sentir la paraula pandèmia i veure segons quina escena als supermercats i pensar a l’acte en José Saramago. “Tot anirà bé, ja ho veureu, l’important és no desesperar-se”, balbuceja l’oftalmòleg mentre acompanya fins a la porta l’home que s’ha quedat cec de cop i volta -mentre conduïa i estava aturat en un semàfor en vermell- a l’inici de l’immens Assaig sobre la ceguesa (Edicions 62). Punt de partida del llibre i del contagi. Es tracta d’una ceguesa estranya, feta d’una blancor absoluta, com si no existís la nit. Una ceguesa que s’escampa de forma fulminant i que, com qualsevol situació extrema, acaba traient a la llum el millor i el pitjor dels infectats. Fa aflorar la grandesa i la misèria humanes.

Tot anirà bé, ens diem aquests dies, perquè dir-nos ves-a-saber-com-anirà-tot ens consolaria menys. Hem entrat en una novel·la al·legòrica el narrador de la qual juga a despistar-nos i no podem fer res més que seguir llegint i a veure què. Sense possibilitat de trampejar i espiar-ne les últimes pàgines, perquè el futur no està escrit enlloc per més projeccions que ens entestem a fer. Tan cert és que la història sovint es repeteix com que hi ha girs de guió que semblen inversemblants fins que se’t planten d’improvís al rebedor de casa.

Hi ha en els homes més coses dignes d’admiració que de menyspreu

El coronavirus no és la Mort Roja del conte d’Edgar Allan Poe, però ens hi fa pensar. Diuen - se non è vero... - que els francesos, en lloc d’acaparar paper higiènic, s’han abocat a comprar exemplars de La pesta de Camus (en català a Edicions 62, amb traducció i pròleg de Joan Fuster). L’agafo i ens veig retratats ja en el primer capítol: la sorpresa i el desconcert es van convertint en pànic. “Hi ha hagut al món tantes pestes com guerres. I, això no obstant, guerres i pestes atrapen la gent sempre igualment desprevinguda. [...] La plaga no és feta a la mesura de l’home, i per tant ens diem que la plaga és irreal, que és un mal somni que passarà. Però no sempre passa, i, de mal somni en mal somni, són els homes els qui passen”. Al final del llibre el doctor Rieux es decideix a redactar la narració dels fets “per no ser d’aquells que callen, per testimoniar a favor dels empestats, per deixar almenys un record de la injustícia i de la violència que els havien estat fetes, i per dir simplement allò que s’aprèn enmig de les plagues: que hi ha en els homes més coses dignes d’admiració que de menyspreu”.

El doctor Rieux és conscient que l’alegria està sempre amenaçada. Que el bacil de la pesta mai no desapareix. Que potser vindrà un dia que “la pesta despertarà les seves rates i les enviarà a morir en una ciutat feliç”. Un dels personatges afirma que “hi ha plagues i hi ha víctimes”, i Fuster fa que hi parem atenció: “Hi ha plagues i hi ha víctimes: Camus, solidari amb les víctimes, va lluitar contra la plaga, contra totes les plagues. I aquesta és la seva noble lliçó”.

Tot anirà bé, ens diem aquests dies, i ens ho creiem a mitges. Sabem que la vida és una condemna a mort però fem com si no, i en moments així la sentència se’ns fa evident. Com se’ns fa evident que l’únic camí és seguir endavant i a veure què. També hi ha amor en temps del còlera, també passen coses boniques enmig de les crisis. Ho diu Ingrid Bergman a Humphrey Bogart: “El món s’enfonsa i nosaltres ens enamorem”.