Minúcies
Llegim  /  Opinió 30/12/2021

L'efecte Spiderman

2 min
Zendaya i Tom Holland a 'Spiderman: no way home'

Quan Jaime Gil de Biedma entrava en una llibreria solia expressar, molt decebut: “¡Qué horror! ¡Todo novedades!” I és que, com a home de lletres amb una sòlida cultura, li hauria agradat trobar, al primer taulell que topava, llibres de la tradició clàssica: no és que els llibres d’actualitat hagin de ser per força de menor qualitat que els llibres de la tradició, però així se solia entendre quan la producció literària quedava estàlvia de la mercadotècnia.

Quan els llibres van incorporar-se, sense discriminació, al lliure mercat, totes les pràctiques relacionades amb aquest fenomen econòmic van afectar la producció de la literatura, com ha afectat la producció i venda de qualsevol objecte, fins i tot dels més inútils i inversemblants.

Al cinema les coses no han anat d’una manera diferent, amb l’agreujant que el cinema forma part dels grans espectacles i que, per tant, l’efecte de l’espectacularitat l’ha arrabassat de ple, sense remissió. L’última entrega de Spiderman rebla la tendència a fer pel·lícules que de vegades són bones i de vegades no, però l’èxit de les quals no depèn ni del guió, ni de la qualitat dels intèrprets, ni de la dignitat de la direcció: es tracta de construir un espectacle fenomenal, que és allò que agrada a la major part del públic universal, de l’Orient i Occident.

Una conseqüència d’aquest prestigi extraordinari de produccions que se sostenen, bàsicament, per la seva dosi de sensacions portentoses i efectes especials, ha fet que tot el cinema que no es basi en el mer espectacle, i sí en una història ben narrada i una direcció genial –posem per cas Ciutadà Kane, Viridiana, Il Gattopardo, Ordet, Casablanca o El cuirassat Potemkin– siguin considerades, avui, obres d’una art quasi diferent de la que domina les actuals produccions cinematogràfiques. Només han passat seixanta anys des de l'estrena d’algunes aquestes grans pel·lícules que hem esmentat, i ja no desperten cap interès entre les noves generacions: les pel·lícules antigues són massa lentes, amb poca acció i gens espectaculars.

Això indica que el cinema –que només té cap a cent anys d’antiguitat– ja posseeix prou història perquè, seguint el que és habitual en la percepció i el coneixement del passat que escau a la gent d’ara, s’arribi a considerar que un clàssic del cinema és una tabarra, com la suposa, per a molts lectors, la lectura de Moby Dick o del Quijote. La història acabarà sent només l’experiència d’un home o una dona al llarg dels seus últims deu o vint anys de vida.

stats