Doncs, efectivament: últim article

Per a mi, el més complicat d'un article és decidir de què parlarà. Només n'escric un, aquest, setmanal, però sempre em costa triar-ne el tema. Normalment, un cop el tinc i m'estructuro una mica al cap i al paper el que vull dir, em poso a escriure i va sortint bastant sol. Avui, no m'està passant això: tinc claríssim de què vull parlar, però no sé com fer-ho. De fet, aquest és el cinquè inici que escric, i, millor o pitjor, serà el definitiu, perquè he d'enviar l'article aviat a la redacció. De moment, al meu ordinador, té un títol molt senzill, però que en deixa molt clar el contingut: "Últim article". Després d'uns quants anys escrivint a l'Ara Llegim, ho he de deixar, perquè a partir de gener m'incorporo a l'equip de l'Institut Ramon Llull. És una feina que m'il·lusiona, que agraeixo molt, que em fa un respecte que no me l'acabo, i que em sembla un privilegi. Tot i així, ha implicat una renúncia, i és que, mentre hi treballi, no podré fer de periodista.

Des que sé que aparcaré l'ofici durant una temporada, em van venint records i paro atenció a algunes coses. Aquest divendres, abans d'intervenir a El matí de Catalunya Ràdio, m'he tornat a engargussar. No eren els nervis de l'últim dia, em passa cada vegada. Sembla mentida, tants anys fent ràdio i encara aquest neguit que em fa escurar la gola abans d'obrir la boca. No descarto que hi hagi un punt d'inseguretat, en això, però em sembla que és sobretot perquè segueixo tenint respecte pel directe, i això m'agrada. També em passa quan faig entrevistes a la tele. Sempre hi vaig sense guió, i això és gràcies al Pedro Ruiz. Fa més de vint anys, el vaig entrevistar en un programa d'estiu que jo feia a COM Ràdio. Va arribar i va veure que tenia un munt de papers davant meu, l'entrevista que m'havia preparat. Abans de començar, em va proposar que els deixés de banda, i que tinguéssim una conversa. Una mica acollonida, vaig dir que d'acord, i l'experiment va sortir bé. Vaig entendre molt de pressa que es tractava, sobretot, d'escoltar i de mirar la persona amb qui parles. L'endemà, Ruiz, amb gran generositat, em va trucar per dir-me que jo no necessitava papers, i es van acabar per a mi. Vaja, es van acabar durant l'entrevista, perquè abans se'n necessiten molts.

Fa uns dies, el mestre Iñaki Gabilondo deia una cosa molt important: "Has d'haver llegit molts papers per poder fer una entrevista sense papers". I, tot i així, encara que t'hagis preparat molt, hi ha els nervis del moment. La meva primera entrevista televisiva va ser amb Michel Houellebecq, i l'última serà la que s'emet, dilluns que ve, amb Mercè Ibarz. És veritat que amb l'autor francès tenia una taquicàrdia pròpia de l'estrena i a l'altura del personatge, però també hi havia un neguit abans de la conversa amb Ibarz, amb quin tinc una gran confiança. Igual que amb la ràdio, m'agrada aquest punt d'alerta permanent, que trobo propi de l'ofici. També es correspon al fet de saber que hi ha algú que t'escolta, que et mira, que et llegeix. És una responsabilitat, cal correspondre a la confiança d'oients, espectadors i, en aquest cas, lectors. Jo em vull acomiadar agraint la dels lectors que m'heu seguit i, si em permeteu, la de l'equip extraordinari de Cultura de l'ARA. Han hagut de fer diversos actes de fe, sobretot el meu estimat Jordi Nopca, perquè no crec que cap col·laborador enviï la seva columna tan tard com jo. Mil disculpes, i moltíssimes gràcies. Ja no us faré patir més: aquí va l'últim article.