La pressió de l’anglès com a llengua global no només comporta la invasió flagrant d’anglicismes en estat pur sinó la subtil penetració de significats en paraules catalanes. De vegades ampliant-ne una mica el sentit, com quan robust passa a voler dir sòlid, fort o consistent. D’altres, modificant-lo més, com quan sever passa a greu, intens o agut. I altres cops, gairebé capgirant-lo, com humanitari en drama/desastre humanitari. Està passant amb l’adjectiu disruptiu. Encara que el DIEC2 o el GDLC només l’entrin com a terme físic o elèctric, disruptiu i disrupció han aterrat al llenguatge general a partir de la idea d’“interrupció o trencament brusc”. I així, per exemple, un alumne que interromp i no deixa fer classe pot ser titllat de disruptiu.

Però no s’ha quedat en el sentit pejoratiu. Aquesta màquina d’anglicitzar-nos que és el món de l’emprenedoria, inspirant-se en l’acadèmic estatunidenc Clayton Christensen –referent de Steve Jobs o Jeff Bezos–, n’ha fet una clau per fer-se ric. Partint del terme innovació disruptiva –encunyat per Christensen– ha passat a dir-ne disruptiu de tot canvi que altera substancialment el paradigma previ, com les innovacions que renoven del tot un sector del mercat. No ho eren els primers cotxes, massa cars per substituir els de cavalls, però sí el Ford T, prou barat perquè seguir amb els cavalls no sortís a compte.

Els mitjans s’hi han agafat, i ara ja no només les tecnologies o les empreses són disruptives sinó també els projectes, l’educació, les idees... Fins al punt que ACCIÓ, l’agència pública per fer competitives les empreses catalanes, ha creat el Cafè Disruptiu, on presenta innovacions com ara Bizum. Ni els nostres diccionaris ni el Termcat han mogut fitxa, però això no expulsa del terreny de joc el nou sentit de disruptiu sinó que els deixa a ells en orsai. En un món cada cop més global, els lingüistes dels mitjans fem poc més que registrar i ordenar el que el món global escampa. Hi manem tan poc com els polítics.