Cada família construeix uns codis propis, un llenguatge. Hi ha expressions que només les entenen els teus, que només de sentir-les et transporten a casa. “On és el paper de vàter?”, pregunta el fill. “A la farmàcia!”, li respon la mare entre irònica i emprenyada. Aquesta la gastem a la meva família. Si voleu saber com parlaven, és a dir, com vivien, a casa Natalia Ginzburg (de soltera, Levi), llegiu la seva obra més celebrada, Lèxic familiar, traduïda ara per Elena Rodríguez per a l’editorial Àtic dels Llibres. És un torrent d’oralitat genuïna, una xarxa intricada d’humanitat, un gran fris de passions esculpides amb paraules, un retrat d’època, tot un món.
Parafrasejant Montaigne -“cada home porta dins la forma completa de la humana condició”-, Llucia Ramis ho diu molt bé al pròleg: “Cada família és el món. No un món, sinó la humanitat sencera”. En cada persona, en cada família, ens ho juguem tot, tota la dignitat humana. I bé, la dignitat dels Levi, jueus socialistes de classe mitjana-alta, amics dels empresaris Olivetti, es posa a prova a la Itàlia de Mussolini. No és un llibre polític, però la política dramàtica de la primera meitat del segle XX s’escola per totes les portes, per les escletxes de les vides dels avis, pares, germans, amics i veïns de la Natalia.
“«En aquesta casa es fa mullader de tot», deia sempre l’àvia, volent dir que per a nosaltres no hi havia res de sagrat”, escriu Ginzburg. “Vosaltres us avorriu perquè no teniu vida interior”, repetia el seu pare, a qui li agradava el socialisme, Anglaterra, les novel·les de Zola i les de Simenon, la fundació Rockefeller, la muntanya, llevar-se a les quatre del matí, dutxar-se amb aigua freda... No li agradava gens que els fills es casessin, ni els diners. Era un home de rampells, fins i tot violent. Però els inflexibles eren els altres: “Que intolerants que sou, tots plegats!”, repetia quan el seu despotisme era contestat. Per a ell, algú que se sortia massa dels cànons era “una persona equívoca”.
Si algú era de poques paraules, els familiars de la Natalia, que era la petita de la casa, deien: “No dona cordill”. Era un gran retret. Parlar, la sal de la vida! Dividien els seus coneguts en “minerals, vegetals i animals”, i en si eren guapos o lletjos. La mare era molt xerraire, mandrosa, incapaç de prohibir res, lectora de Proust, compradora compulsiva, aficionada al cine, socialista i anticomunista, estudiant de rus, optimista per naturalesa...Sortia al matí dient: “Vaig a veure si el feixisme encara continua dret”. Va continuar uns quants anys i després van venir la postguerra i els desenganys. “Ara torna a començar la vida avorrida”, va dir llavors la mare de la Natalia, que, tot i així, “va viure amb alegria, perquè tenia un caràcter alegre. El seu esperit no sabia envellir i no va conèixer mai la vellesa, que consisteix a quedar-se humiliat en un racó plorant l’esfrondrament del passat. La mare va assistir sense llàgrimes a l’esfondrament del seu passat i no es va posar de dol”.
Perquè la vida mai és avorrida si decideixes viure-la amb les teves pròpies paraules. Gràcies, Natalia.