Bertrand Russell distingia entre la ciència, que ens diu què sabem, i la filosofia, que dona voltes al que encara no sabem. Què ens fa humans? (Arcàdia), nou llibre de l’escriptor i científic Salvador Macip (Blanes, 1970), és un assaig que busca una resposta des de la ciència a una pregunta clàssica de la filosofia. La resposta filosòfica bàsica seria: ens fa humans la capacitat de fer-nos preguntes i de fer-nos-les sobre nosaltres mateixos, és a dir, de tenir consciència. La resposta científica és buscar el lloc físic de la consciència i els seus mecanismes de funcionament: "Malgrat que no hem trobat encara la consciència (on), no podem mesurar-la (quant), ni n’entenem el funcionament (com), podria ser que abans aconseguíssim reproduir-la parcialment", aventura Macip.

L’autor explica que ja s’han generat orgànuls cerebrals que demostren que tenen un cert patró d’activitat neuronal: "Si es perfeccionen i se’ls permet seguir evolucionant, potser sí que podran formular pensaments, sobretot si es poden organitzar en estructures més grans i complexes [...]. I en un moment o altre potser un d’aquests pensaments serà preguntar-se "Qui soc?" En intel·ligència artificial també s’està treballant amb l’objectiu de construir un ordinador que sàpiga que existeix. I llavors ve la gran pregunta: "Com ens veuríem si, gràcies a la ciència, un dia no fóssim l’única espècie conscient?" La resposta és que és possible que algun dia ens vegem obligats a redefinir què és humà.

També ens fa humans, esclar, la intel·ligència, tot i que en aquest cas no és un atribut exclusiu. Hi ha animals que poden arribar a ser més intel·ligents que certes persones. No costa tant, oi? Es veu que els corbs ho són molt, d’intel·ligents, tant com un infant d’entre 7 i 10 anys. I mira que la cultura popular els ha maltractat... La humanitat pot ser molt carronyera. En tot cas, hi ha també la dimensió social de la humanitat. "Som de la minoria dels animals (pels volts del 5%) que manté relacions eminentment monògames, però a la vegada som capaços d’organitzar societats més grans i complexes que les formigues, dues coses a priori contradictòries". En aquest sentit, també ens defineix la capacitat o necessitat de creure en una entitat superior (déus), la de cooperar amb un objectiu comú, sobretot en el nucli familiar, tot i que també en grups més amplis o molt amplis (altruisme), però també l’ús de la violència, que com en la resta d’animals és més acusada en el gènere masculí, en especial entre els 15 i els 25 anys. Els humans som violents per defecte (hi ha una base genètica), de manera instintiva, però hem après a contenir-nos. També hem trobat alternatives als models d’organització autoritaris típics de la majoria de primats, tot i que a vegades fem una passa endavant i dues enrere.

Tot això ens fa humans. I en el futur, gràcies a la modificació genètica (manipulació de la vida), podrem alterar les nostres condicions naturals per avançar cap a una espècie diferent d’homínids, amb tots els avantatges i perills (ètics) que això comporta. ¿Hi haurà, per exemple, humans perfeccionats i altres que no? La solució de Macip: un "biohumanisme racionalista".