El dia que el president Pujol em va cridar al seu despatx

BarcelonaDurant la setmana, vora 50.000 estudiants del país s'han examinat del que tradicionalment se'n deia selectivitat. Com que el sistema educatiu públic de Catalunya va a la catàstrofe sense pal·liatius –no per ser catalanistes farem veure que tot va de meravella–, ja fa anys que els resultats d'aquestes proves són molt prims.

Si el lector permet per una vegada que el columnista parli en primera persona, diré que, havent jo publicat un llibre sobre l'eclipsi de les humanitats i la crisi universitària, el president Pujol, que ja s'havia retirat, em va cridar al despatx que tenia al passeig de Gràcia per parlar-ne. Va estar molt d'acord amb tot el que hi deia, i vam conversar animadament.

Sabent que el president encara era molt escoltat pels càrrecs i consellers del seu partit, li vaig demanar que em facilités una entrevista amb Irene Rigau, llavors consellera d'Educació. La secretària de Pujol no va trigar ni dos dies a concertar una cita amb ella.

Hi vaig anar i vam abordar el problema de la "comprensió lectora" dels estudiants catalans de secundària i batxillerat, i vaig insistir en una cosa en què no he deixat de creure: les lectures obligatòries als instituts no eren adequades. (Ara les decidirà cada centre, i ja veurem què passa.) La prova que no ho eren va ser que els estudiants van assolir, amb el temps, un dels pitjors resultats en matèria literària de tot el continent. La consellera em va dir que s'ho estudiaria. (Em sembla que vaig fer-li a mans una llista de lectures que em semblava que podien donar resultats més bons.) Mai més em va dir res.

Han passat els anys, i els resultats són els que són. Com que la universitat ha de rebre estudiants si vol sobreviure, la selectivitat l'aprova quasi tothom. Una altra cosa és que els aprovats tinguin prou nota per cursar la carrera que els agradaria. Com que els examinats són incapaços de discórrer sobre els temes abstractes de la filosofia o la literatura, quan poden esquiven aquestes matèries a l'examen. I, com que els barems de correcció s'han tornat molt laxos, ni tan sols futurs estudiants d'humanitats són capaços de forjar una frase llarga, amb una o dues subordinades, ni coneixen l'ortografia. Aquest és el panorama, i per això hem dit al principi que l'educació pública catalana va a la catàstrofe: només persones capaces d'en-raonar, a més de saber, donen el to a la competència i la democràcia d'un país. I això només ho ensenyen la història, la filosofia i la literatura.