Dedica Brins de literatura universal (Galaxia Gutenberg, 2012) a dos dels seus mestres, José María Valverde i Martí de Riquer. N'hi podríem afegir algun altre?

Com a mínim, dos: José Manuel Blecua i el pare Miquel Batllori. Tots m'han ensenyat a ensenyar i a guiar-me entre els llibres. Quan estàs estudiant, algú t'ha de poder dir quines coses són fonamentals. Els meus mestres han estat gent d'una certa edat i sense complexos, capaços d'aconsellar-me la lectura de Sant Joan de la Creu i dir-me que no perdés el temps amb poetes com... Més val que no digui cap nom.

Ja no queden professors com ells?

És tan significatiu que ja no hi hagi savis de la seva categoria com que ningú s'acosti a algú que en sap més perquè li expliqui coses. Enganxar-se a qui té més coneixements és molt important. La transmissió del saber havia funcionat precisament per l'autoritat que es concedia als mestres. Això ja no passa: els professors joves estudien pel seu compte el que els interessa, i punt.

Quina és la clau per tenir un bon ensenyament?

Entusiasme i estimar el que expliques. Si t'encarreguen una assignatura que no t'interessa, més val que diguis que no. Si t'apassiona el que fas, acabaràs transmetent-ho: l'alumne ho nota, i amb una mica de sort li encomanes l'energia.

Brins de literatura universal comença amb el poema de Gilgamesh i arriba fins a Alan Bennett i la nouvelle Una lectora poc corrent (Empúries / Anagrama, 2008).

Hi ha molt pocs llibres traduïts de l'antiguitat prehel·lènica en català. Gilgamesh fa un lligam perfecte amb les epopeies d'Homer i em serveix per explicar els fonaments de la tradició literària occidental. La tria d'articles ha estat en funció de les traduccions més significatives i dels articles més reeixits. Ha estat difícil, però la selecció era necessària: no sóc gens partidari de publicar tot el que s'escriu. Hi ha gent que de seguida fa un llibre. Jo n'he publicat pocs, perquè la meva obligació ha estat provar de ser un bon professor: fer classes, atendre els alumnes i dirigir tesis doctorals.

Al pròleg explica que el model de llengua que fa servir vol ser hereu dels prosistes del Noucentisme.

Si dónes un article o un llibre al públic, ha d'estar ben escrit. La primeríssima obligació moral de l'escriptor és escriure bé. Després has de mirar de dir coses més o menys interessants... Però abans cal escriure bé: aconseguir una prosa musical, ben estructurada, eufònica. L'últim exemple de literatura catalana inexcusablement ben escrita va ser el Noucentisme. Josep Carner, Carles Riba, Josep Maria de Sagarra. La literatura noucentista va donar bons llibres en tots els gèneres -en teatre menys-. Després de la Guerra Civil es va començar a escriure de qualsevol manera. A la literatura catalana actual hi ha coses bones, però també molts bunyols. I això passa perquè no hi ha exigència formal.

Hi ha una colla d'articles que tracten sobre llibres irreverents. Converses de meuques , de Llucià de Samòsata, les Balades de Villon, El beneficio de las ventosidades , de Jonathan Swift...

Els irònics, els irregulars i els excèntrics m'agraden moltíssim. Swift, Llucià de Samòsata i Villon són, a més, autors fonamentals per al desplegament de les literatures a les quals pertanyen. L'humor, la ironia i el witz són molt importants. A la literatura catalana li falta sentit de l'humor. Els catalans seguim estant massa influïts pel tardoromanticisme. Martí i Pol i Espriu han fet molt de mal: per culpa d'ells hem acabat privilegiant els valors profètico-sentimentals. Això es nota en les cançons de Lluís Llach i en la manera de parlar de Josep Guardiola.

Hi ha força comentaris sobre traducció. Ironitza sobre la versió mètrica de la Ilíada feta per Manuel Balasch. Tot sovint defensa que el lector ha de poder entendre els textos, però en casos com el del Tristram Shandy traduït per Joaquim Mallafrè justifica els arcaismes que hi trobem.

Una bona traducció ha de dir el mateix que l'original. La llengua ha de ser pròxima a la dels nostres dies -cosa molt complicada de fer- però també ha de tenir un toc de la llengua original, sigui a través d'arcaismes, modismes o el que calgui. En el cas del Tristram Shandy , cal fer notar la llengua anglesa del segle XVIII, que és diferent de la d'ara, però mirant d'aconseguir una llengua viva. Per traduir bé, és indispensable tenir el geni de la llengua. Els dos autors que han sabut fer anar més bé el català són Carner i Verdaguer. Carner, a més, va fer unes quantes traduccions magnífiques.

En algun dels articles escriu que a Catalunya, a diferència d'altres països, no s'ha llegit res.

No s'ha aconseguit fer una llista de lectures atractives per als joves. Això és culpa de Joaquim Molas i del patriotisme.¿Com pot ser que, entre tots els llibres de Carner, a la dècada dels 80 triessin Els fruits saborosos ? És una molt mala elecció. Demostra que s'ha llegit poc i que hi ha una gran falta de gust literari. La literatura és un fenomen estètic, per sobre de nacions i pàtries.