El pas del ser al no ser és tan abismal que impressiona

“Allò que mor no és el valor d’una vida, sinó el contenidor desgastat (o perjudicat) del jo, juntament amb la consciència que té aquest jo de si mateix: aquesta se’n va cap al no-res, amb la de tots els altres. Això és el que tant desconcerta qui ho presencia, perquè a menys que es mori mentre està inconscient, la persona que està a punt de morir està encara plenament viva i és totalment ella mateixa”.

Ho raona l’editora britànica Diana Athill (Londres, 1917-2019) en un dels seus volums de memòries, Molt a prop del final, fet de reflexions sobre el temps que passa, la vellesa que s’instal·la i la mort que, inevitablement, s’acosta. Athill va escriure aquest llibre als 89 anys i no es va morir fins als 101 (ella ja comptava que podia arribar a centenària, perquè havia heretat uns bons gens). El 2011 el va publicar Duomo en castellà, amb traducció de Miguel Martínez-Lage, i ara el podem llegir per primer cop en català gràcies al segell Univers, traduït per Mar Vidal.

Morir-se és una vulgaritat, ho fa tothom, en sabrem segur sense que ens calgui assajar-ho, però cada mort és també excepcional. “La diferència entre ser i no ser és alhora tan abrupta i tan vasta –escriu Athill– que segueix sent impressionant malgrat que li passa a tota cosa viva que existeixi, hagi existit o existirà”. El primer cop que vaig llegir aquesta reflexió, en l’edició de Duomo, l’autora existia. Avui la reflexió perviu però qui la feia ja no hi és. El llibre que ara rellegeixo és una de les empremtes que Athill ha deixat al món. Cada persona hi deixa alguna mena d’empremta, d’un o altre signe. És absurd, deia l’editora, pensar que la nostra existència no té sentit, per més ateus que siguem. “Hauríem de tenir molt present que sempre fem una contribució gairebé invisible però real, ja sigui a la construcció o a la destrossa, i és per això que hem de mirar de fer-la adequadament”.

Athill va dedicar les darreres paraules d’aquest llibre a les darreres paraules que es diuen abans de morir. Les de la seva mare semblaven fetes a mida: “Va ser absolutament diví”. Però no les va pronunciar com a balanç de res: estava explicant a la filla que havia anat a comprar un eucaliptus. A Diana Athill li sabia greu no creure en Déu perquè li hauria agradat dir, en francès, “Déu em perdonarà, és la seva feina”.

Un viatge en primera persona fins allà on s’acaba el camí

Veiem un home que no sap on és. Sí que sap on vol anar: vol tornar a casa. També sap, i hauria volgut no saber-ho, que un dia va expulsar sang amb la micció i va entrar en aquella dimensió estranya feta d’esperes, diagnòstics i paraules noves. Ell que en sabia tantes, de paraules, i en tantes llengües. Ell que s’estimava tant la seva, de llengua: tan desvalguda, tan humiliada. L’home camina sense pressa i els lectors l’acompanyem sense saber ben bé on va, tot i que ho anem intuint. No l’hem fet mai, tampoc, aquest trajecte.

A l’editorial Proa els títols de les novetats juguen a encadenar-se entre ells: després de La casa de foc de Francesc Serés arriben La casa dels avis de Vicenç Villatoro, Consumits pel foc de Jaume Cabré (sortirà a principis d’abril) i Torno a casa de Joan Carreras, el llibre al qual fa referència el paràgraf anterior. Un llibre construït amb escenes breus, sovint de només tres o quatre línies, que narrativament es desmarca del que Carreras havia publicat abans.

Viatge al·legòric, periple mèdic i apunts lúcidament crítics com aquest: “Espero que el lloc on ara arribo sigui més o menys com el país on he viscut, no perquè m’hagi agradat tant sinó perquè ha sigut el meu: un lloc perdut i submís i mesell i tan a gust esclau i tan a gust extingint-se, i a cops salvat i redimit però sempre de nou perdut i incessantment submís i mesell i tot això”. I au, ja gairebé hi és. L’home camina i recorda i somia, cada pas més a prop del final.