No puc evitar sentir-me fascinat pel producte que elabora Andrea Camilleri (Sicília, 1925) a la sèrie dedicada al comissari Montalbano. És una fascinació sorgida a partir de la comprovació, un cop i un altre, que aquestes novel·les criminals són de les més simples d’aquest gènere en el panorama internacional: cada capítol gairebé és una destralada que el separa del següent, en el sentit que va per feina. No he vist mai cap escriptor de novel·la negra que vagi tant per feina. Les novel·les són curtes i com que cada moviment porta gairebé sempre inexorablement a un progrés de la trama, avancen a un ritme imparable. No hi ha desviacions. I si cal que un personatge secundari es tregui de la màniga al final la solució del problema, doncs ho fa, com en l’últim lliurament de la sèrie, Un cau d’escurçons (traducció de Pau Vidal, Edicions 62, 2017). Aquesta senzillesa és captivadora. I penso que és el que captiva els milers i milers de fans del comissari. Hi ha vegades que els capítols semblen meres transcripcions d’informes policials.
Destil·lat de novel·la negra
Destil·lat de novel·la negra Camilleri deu partir del fet que tots els seus lectors han llegit o vist al llarg de la seva vida uns quants milers d’històries criminals i que, per tant, tenen introduïts en el subconscient tots els moviments indirectes de la trama. No cal repetir-los. Cal anar per feina. Vull pensar, des de l’admiració, que el missatge de fons és “el crim és simple, senzill, a tot arreu és igual, per això faig que el comissari el solucioni ràpid, perquè no cal donar-hi tantes voltes”. La humanitat està formada per milers de milions de persones bàsicament simples, amb motivacions ancestrals que sempre són les mateixes i que a l’hora de matar ho fan moguts per les mateixes passions i de les mateixes maneres de sempre. És obvi que un assassí té un problema psicològic de relació amb el món i amb ell mateix. No cal tornar-ho a explicar al lector. No calen complicacions estilístiques. Anem per feina, cacem l’assassí perquè no faci més mal i així podrem tornar més aviat a la tranquil·litat. Maneres de fer mediterrànies, sicilianes, gairebé fatalistes i alhora vitalistes. Que lluny d’aquesta colla d’escandinaus que no veuen mai el sol i que tot t’ho volen explicar i justificar mil vegades. Repeteixo: Camilleri em té fascinat.