Els perdedors
Què més es pot dir del que està passant a Gaza i Cisjordània? Costa molt, no ja d’entendre, sinó senzillament d’explicar, el que el govern israelià està fent als palestins. D’on surt un esperit de revenja tan desproporcionat? Com s’ha covat aquest odi autodefensiu? Com ho viuen les víctimes? Des d’ara hi ha un nou camí literari d’entendre la tragèdia: trepidant, colpidor, revelador. El premi Pulitzer 2024, Un dia a la vida de l’Abed Salama, del nord-americà Nathan Thrall (Periscopi en català i Anagrama en castellà). Trahll viu a Jerusalem amb la seva dona i filles. Sap bé de què parla. No ha fet un llibre neutral o objectiu. Sí rigorós i honest. Ha escrit amb minuciós detall un episodi tràgic, i a través d’aquesta microhistòria, ha humanitzat brutalment el drama palestí. El drama dels eterns perdedors.
El llibre és la crònica, basada en fets reals, de l’incendi d’un autobús escolar. A través de les vides dels nens i els pares i mares, dels conductors, les mestres i els voluntaris implicats al voltant de l’accident, et capbussa sense intermediaris ni filtres en el laberint palestí. És tendre i descarnat, penetrant, emotiu. Entens què és viure i morir en una societat fracturada, amb ciutadans de primera i de segona, marcada pels greuges i els recels. Una societat on ningú no és un individu lliure, on tothom es deu a la família, al clan, a la religió, al país. On tothom carrega un llast que el transcendeix i el condiciona. On es prenen massa decisions equivocades induïdes per l’entorn. On la convivència és un infern. Això és la Palestina assetjada des de fa dècades per Israel.
Per moltes anàlisis històriques, polítiques, religioses, ideològiques o socials que un llegeixi, la lògica del que s’està produint al Pròxim Orient se’ns escapa com una boira ploranera. Estem atrapats en la il·lògica de la barbàrie humana. Sí, humana. Els humans som l’única espècie capaç d’autoinfligir-nos un patiment de proporcions tan inhumanes. El poble jueu n’ha estat víctima i ara és botxí. Evidentment, Hamàs ha actuat com el que és: un grup terrorista sanguinari. L’espiral sembla imparable.
Nathan Thrall ens fica al cor d’aquest remolí. Coetzee ha definit el llibre com "una de les millors obres que he llegit sobre Palestina" i Harari n’ha lloat la "prosa punyent" i la seva "perspicàcia política excepcional". Al relat, però, hi ha més vivència que política. En tot cas, tot va entrellaçat. Per fer-lo, Thrall ha mantingut llargues converses amb desenes de persones implicades en els fets. El batec humà hi ressona a cada pas.
L’Abed Salama és un pare angoixat que busca el seu fill, el Milad, després d’assabentar-se que l’autobús on anava el nen, que ha sortit d’excursió amb la classe en un dia de tempesta, ha patit un greu accident. L’Abed es llança neguitós a la recerca per carreteres negades, enmig d’insidiosos controls policials i militars, en un intricat marasme suburbà. Thrall aprofita per explicar-nos la seva joventut, qui és, d’on ve, quines són les seves il·lusions i les seves frustracions. I el mateix va fent amb altres pares i protagonistes de la història. També amb alguns nens. Tot són persones travessades per les guerres i les intifades, per murs i filferrades, per corrupcions i estades a la presó, per ideals militants i sentiments de culpa, per l’amor i la tristesa. Vides precàries, insegures, torturades (sovint literalment).
A través d’un complex fris humà, fet d’intimitats encadenades i confrontades, Palestina se’ns mostra en tota la seva fràgil diversitat de pors sense fi i disputes fratricides. Un poble pària acorralat des de fa dècades, especialitzat a sobreviure sense esperança, abocat a la indefensió extrema, controlat a distància –murs, drons– pel seu poderós veí i enemic que ara, de nou, ha decidit passar Gaza a sang i foc en un atac militar brutal i indiscriminat.
¿És possible no embogir en un lloc així? La història de l’Abed Salama i el seu fil Milad dona veu als qui han viscut i viuen al caire de la bogeria. Fa justícia poètica a una injustícia històrica.