Barcelona“Un escriptor que no escriu és un monstre que festeja amb la bogeria”. Ho deia Franz Kafka en una carta al seu amic Max Brod. Jo no coneixia la frase, la va citar l’Eduard Márquez, dilluns, al Teatre Romea, i de seguida va quedar clar que sabia de què parlava: va explicar que, quan no va poder escriure, es va convertir en una persona infecta, amargada i insofrible (tot són paraules seves). Feia impressió veure’l damunt l’escenari explicant això. Ho va dir després d’haver introduït un altre concepte dolorós: "rotació comercial mínima". Aquesta mena d’eufemisme és un dels motius que li donaven a les diverses cartes que rebia i que l’avisaven de la destrucció de llibres seus. Era el repicó, deia ell, a una situació que havia començat l’any 2011 i que havia provocat que estigués “cada vegada més penjat”. Les vendes dels llibres van caure en picat, perdia liquidacions i royalties, i baixaven el que en el sector s’anomenen “els bolos”. Tot això, en un moment en què l’autor, després de publicar L’últim dia abans de demà (Empúries), havia decidit prendre’s una temporada de reflexió; volia un temps de “guaret”, per plantejar-se la creació literària. Li semblava que el que havia fet fins llavors estava esgotat, i volia explorar noves maneres d’escriure. Ell encara no ho sabia, però les acabaria trobant.

De fet, la cita de dilluns al Romea, que va omplir el teatre com un ou, era precisament per celebrar el seu desbloqueig. L’esdeveniment portava el nom de POTSER (o sobre una novel·la desbloquejada i amb un altre títol). El gener del 2020, ja havia pujat al mateix escenari, per explicar el contrari: el bloqueig de la novel·la que intentava escriure. No se’n sortia, i ens va explicar les seves frustracions. Márquez té presència escènica, sap atrapar l’atenció dels espectadors i interpel·lar-los; és hàbil contant històries, també en un teatre, i recordo que aquell 2020 vaig sortir commoguda pel que estava vivint ell davant la incapacitat d’escriure, i alhora impressionada per com ens ho havia explicat. Dilluns passat, em va tornar a passar el mateix, però aquesta vegada el final era alegre. La novel·la 1969 (L’Altra), que ha suposat a l’autor vuit anys d’escriptura i reescriptura, i no pocs maldecaps, ja és a llibreries.

¿Et pot canviar la vida, un llibre?

Va ser molt interessant conèixer el procés que va seguir, tres intents diferents fins a arribar al resultat final: un mosaic de la Barcelona de 1969, a través de moltes veus que li donen vida. Márquez ha reflexionat sempre molt al voltant de l’escriptura, estic segura que és un dels motius que el converteixen en un gran autor, i crec que, si el llibre funciona, és perquè no ha tingut por de renunciar, si ho puc dir així, a la literatura, per donar pas a la vida: ha preferit fer parlar els documents i els testimonis d’aquella època, fent un exercici admirable de construcció i d’encaix. Ha sigut prou lúcid, fins i tot, per eliminar-se del llibre, per entendre que el paper que s’hi havia reservat no tenia sentit. En canvi, arribar a 1969 l’ha tingut tot: les entrevistes; els testimonis, que alguns s’han convertit en amics; els 25.000 documents fotocopiats; la història del país; els descobriments que ha fet. Tot això, em deia, li ha canviat la vida. Que bèstia.