Desastre educatiu

BarcelonaFa pocs dies, Miquel Pueyo, que va ser alcalde de Lleida i ara torna a ser professor de lletres, va enviar un post als seus amics de Facebook en què explicava la situació anímica en què es trobaven l’any 2022 els professors d’institut dels Estats Units. “Un 55% –hi deia– es plantejava deixar la feina, i els motius per fer-ho eren l’increment de la burocràcia, els baixos salaris, la manca de respecte per part d’alumnes i famílies, i la falta de temps per preparar les classes.” També s’hi parlava de la docència universitària, i els resultats eren semblants: cap a un 70% dels professors es trobaven estressats, mentre que aquest índex baixava al 50% en el cas dels white collars que treballaven en empreses exigents i molt competitives.

Per aquell post vam saber que havent enquestat 10.424 docents de primària i secundària a Catalunya, el 45% reconeixia tenir una salut mental dolenta o molt dolenta, i el 36% –que pujava fins al 62% al Pallars Sobirà– tenien la temptació de canviar de feina. Temps enrere ser professor era una feina mal pagada com sempre, però tranquil·la, admirada i respectada.

La crisi generalitzada de l’autoritat, que aviat ho infectarà tot menys l’orde militar, és una de les responsables del fet que a quasi tots els nivells de l’ensenyament –més el públic que el privat, més el barat que el car– ser professor sigui avui una de les professions més desgraciades i pobres, més penoses i angoixants que existeixen a la major part de les societats desenvolupades. Pueyo esmentava la feixuga burocràcia que els docents han de suportar, i no s’oblidava de recordar que, als nostres dies, la universitat premia discretament la investigació i menysté la qualitat de la docència: a cap professor de l’ensenyança pública se li demana fer una classe davant un públic aleatori d’estudiants, de qualsevol edat, per veure si posseeix les virtuts més elementals que ha de tenir tot professor: respecte als estudiants, bons coneixements i capacitat didàctica. Els ínclits doctors en pedagogia i psicopedagogia no consideren prioritàries aquestes virtuts. Més encara: ells són els responsables d’haver desvirtuat l’essència de l’ensenyament, que mai hauria de consistir a omplir formularis, sinó a transformar la gent jove en homes i dones competents i cultes, almenys sectorialment, i base d’una societat fermament democràtica. El que pot passar als Estats Units, acabarà passant aquí.