El que passi a partir d’ara deixarà empremta en tots nosaltres
Estic confinada amb més llibres dels que podria llegir durant quatre pandèmies, però em costa concentrar-me en la lectura. I cada llibre que agafo (dels que tinc encara per ordenar, no em cal ni anar als prestatges) em parla del mateix. No podem fugir enlloc quan no hi ha sortida.
“Un deliri mortal s’escampa pel món”. Antonin Artaud, citat per Patti Smith a l’inici de L’any del mico (Club Editor, traduït per Martí Sales).
“Tot just vinc de veure la Marianne i tinc la sensació que d’ara endavant tot serà diferent. Estic trasbalsat i el que passi a partir d’ara, d’una manera o altra, deixarà empremta en tots nosaltres. No hi ha marxa enrere, és impossible tornar a la normalitat. I pensar-hi em fa mal”. ( La mida justa, Jostein Gaarder, Ara Llibres, traducció de Carolina Moreno Tena).
“L’Hospital General de Corfú és un caos. [...] Aquest serà el nostre mantra durant les setmanes que serem a Grècia, lluitant perquè el nostre pare torni a la vida. En poc temps ens adonem de fins a quin punt hi falta personal. [...] També ens assabentem que aquesta planta -per a pacients de medicina interna- és coneguda com “el pavelló dels moribunds”. ( Apunts personals, Emilie Pine, L’Altra Editorial, traducció d’Ester Capdevila).
“En una època on tot anava tan ràpid, aquell home havia decidit parar. Ningú no sabia el perquè. Ningú no sabia fins quan s’estaria allí a dalt. [...] En poc temps es va adonar que en parar i situar-se a dalt de la columna havia guanyat profunditat. Com havia intuït abans de pujar-hi, els dies van allargar-se i va començar a sentir el món, l’univers... com si els portés damunt de l’espatlla”. ( L’estilita, Uri Costak, Amsterdam).
“Tanmateix, no es pot conviure sense enfrontaments i baralles. L’espai és compartit, i un individualisme primari i profund ens impulsa a sentir que l’altre ens està prenent part del nostre entorn. Aquell canal de televisió que no volem compartir, aquell menjar que no ens dona la gana de tastar, aquell llit massa abrigat o massa poc abrigat, aquell desordre que no hem organitzat i que ens ofèn, aquella paraula que és sibil·linament mal interpretada, aquella fatiga indefugible de la presència de l’altre. I ve la discussió”. ( El teu gust, Isabel-Clara Simó, Bromera).
Llegó el día en que la situación de emergencia se tuvo por cosa natural
Potser és l’hora de rellegir. Agafo una edició preciosa de Cien años de soledad, publicada per Random House el 2017 amb motiu dels cinquanta anys de la novel·la de Gabriel García Márquez. Em reconforten els llibres bonics també per fora. Tampoc és aquí on m’evadiré:
“Cuando José Arcadio Buendía se dio cuenta de que la peste había invadido el pueblo, reunió a los jefes de familia para explicarles lo que sabía de la enfermedad del insomnio, y se acordaron medidas para impedir que el flagelo se propagara a otras poblaciones de la ciénaga. Fue así como les quitaron a los chivos las campanitas que los árabes cambiaban por guacamayas, y se pusieron a la entrada del pueblo a disposición de quienes desatendían los consejos y súplicas de los centinelas e insistían en visitar la población. Todos los forasteros que por aquel tiempo recorrían las calles de Macondo tenían que hacer sonar su campanita para que los enfermos supieran que estaban sanos. No se les permitía comer ni beber nada durante su estancia, pues no había duda de que la enfermedad sólo se transmitía por la boca, y todas las cosas de comer y de beber estaban contaminadas de insomnio. En esa forma se mantuvo la peste circunscrita al perímetro de la población. Tan eficaz fue la cuarentena, que llegó el día en que la situación de emergencia se tuvo por cosa natural, y se organizó la vida de tal modo que el trabajo recobró su ritmo y nadie volvió a preocuparse por la inútil costumbre de dormir”.