BarcelonaEls filòlegs del Principat sembla que tinguin al·lèrgia a tot el que tingui a veure amb la Corona d’Aragó. Són tan nacionalistes principals ―bella opció política― que cada vegada que enceten estudis sobre les literatures i les tendències vinculades a aquella Corona, més encara les relacionades amb la cort napolitana d’Alfons el Magnànim ―que era d’una casa castellana―, acluquen els ulls, o miren al sostre, perquè la cosa no els acaba d’agradar.

Per això no és estrany que vagin ser els valencians, amb la col·laboració d’uns quants filòlegs residents als Estats Units, els que van endegar una publicació de relativa envergadura, que a hom li ha arribat a les mans: L’humanisme a la Corona d’Aragó (en el context hispànic i europeu), editat per Júlia Butinyà (UNED, Madrid) i Antonio Cortijo (Santa Barbara, USA), Scripta Humanistica, Catalan Series, publicat l’any 2011. El llibre incideix en una qüestió llargament debatuda als països de parla catalana: ¿es pot parlar d’una literatura humanística a la Corona d’Aragó, o això va ser un invent benintencionat de Jordi Rubió, Miquel Batllori i Martí de Riquer?

La colla dels barcelonins medievalistes, capitanejats per Lola Badia, són de l’opinió que això és una falòrnia, si més no una cosa discutible. Per contra, els valencians i alacantins fan tot el que poden per vincular l’humanisme català dels segles XIV i XV a la mateixa nissaga dels humanistes castellans i italians, els francesos en menor mesura. Amb el suport de la Generalitat Valenciana i de la institució Ivitra, opulenta, una colla d’estudiosos catalanòfils d’aquelles contrades van publicar, com s’ha dit, un llibre en què no hi afloren grans descobriments, però en què és permanent l’esforç ―filològicament seriós i honrat, cal dir-ho― per assegurar la tesi que, als països de parla catalana, va haver-hi una influència dels models i tòpics clàssics ―que és la primera definició de l’humanisme renaixentista― indubtable. Així aquest llibre enfila els noms de Petrarca, Bernat Metge, el Curial i Güelfa, Nebrija, Jeroni Pau i la colla de traductors que van posar els clàssics ―directament o per la via llatino-italiana― a l’abast dels nostres homes de lletres.

No s’acaba d’entendre que la publicació a què hem fet referència ―raríssima a les llibreries del país― no sortís de totes les universitats de parla catalana. Anton Maria Espadaler, el més savi i perspicaç dels nostres medievalistes supervivents, hi hauria col·laborat.