D'on venen les meves idees i què passa si les canvio?
BarcelonaMolts cops m’he preguntat d’on venen les meves idees i què passa si les canvio. Tinc sempre la porta oberta a fer-ho: argumenta’m un perquè sòlid i dubtaré. Deixa’m pensar-hi una estona i potser et faig cas, o potser torno al mateix lloc. Amb el pas dels anys, constato que la meva manera de desxifrar el món té unes arrels profundes que beuen d’un fil de pensaments anterior a mi i que em sobrepassarà: la tradició, la història, i la llengua amb què ho verbalitzo tot.
Per això em va venir de gust llegir Canviant de parer,un llibret breu de l’escriptor britànic Julian Barnes publicat dins de la col·lecció El Fil d’Ariadna d’Angle Editorial. L’obra comença així: "Sembla prou senzill. He canviat de parer". Subjecte, verb, complement; una acció clara i neta, sense adjectius ni adverbis rectificatius ni simplificatius. "No, no ho faré pas… He canviat de parer". M’agrada que l’Alexandre Gombau, el traductor, hagi escollit traduir Changing my mind per Canviant de parer. També podria haver dit Canviant d’opinió (en castellà s’ha traduït com a Mis cambios de opinión), però l’expressió que empra Gombau és més bonica.
Al llarg de la vida, canviem de parer més cops dels que pensem. Jo hi ha una sèrie d’idees que tinc fixes. Segurament són les més essencials. D’on vinc, a quin tipus de vida m’agradaria aspirar, quin món crec que és just. A partir d’aquí, tot voleia i es va adaptant als èxits i fracassos personals i contextuals. A l’assaget, Barnes destaca una frase del dadaista Francis Picabia que diu: “Tenim el cap rodó perquè els nostres pensaments puguin canviar de direcció”.
Quan el paisatge emocional varia
El llibret de Julian Barnes es divideix en cinc temes: records, paraules, política, llibres i edat i temps. El primer, el dels records, em sembla el més interessant. A mesura que la publicació avança, es converteix més aviat en un llistat de moments en què l’autor ha canviat d’opinió o de gustos. Del principi, m’interessen afirmacions com aquesta (que contenen el toc d’ironia marca de la casa): “En qualsevol cas, he estat convençut que l’encertava quan canviava de parer. Aquesta és una altra característica del procés. No pensem mai: «Vaja, he canviat de parer i ara he adoptat un punt de vista més fluix i menys versemblant del que tenia abans, o més ximple, més sentimental». Sempre creiem que canviar de parer és una millora que comporta un major encert, o una major sensació de realisme”.
La vellesa, l’amor, la paternitat, la mort d’éssers estimats, les injustícies contextuals, i moltes situacions més, ens reorienten la vida. “És simplement que els fets han canviat?”, es pregunta el britànic; “No, és més aviat que àmbits dels fets i dels sentiments fins ara desconeguts tot d’una han quedat clars, que el paisatge emocional ha variat”. El paper de la memòria o la concepció del jo també treuen el cap en aquest assaig. Als amants de la llengua els interessarà el capítol de les paraules (“Hi va haver una època daurada, un recer plàcid, en què totes les paraules convivien les unes amb les altres sense significar res més que el que significaven […]. Tan bon punt ja no pots confiar que una paraula vol dir el que «sempre ha volgut dir», el món comença a tornar-se aiguapoll”).
El capítol de la política, vivint en el món en què vivim, en un moment en què les persones estem experimentant canvis ideològics evidents, crec que podria ser més interessant. Només hi he subratllat aquesta frase: “Hi ha persones que tenen unes conviccions fermes sostingudes amb vacil·lacions; d’altres, unes conviccions vacil·lants sostingudes amb fermesa”. Al cap i a la fi, Barnes no és polític, ni sociòleg, ni antropòleg; és escriptor, i llegir-lo en format assaig ens ajuda a entendre’l millor, però sobretot, ens provoca pensaments propis. I no és això el que fan els escriptors? Bé, aquesta és una de les meves idees fixes, i la veritat és que si no els agrada, no en tinc cap altra.