BarcelonaEls qui defensen més actualment que la Transició va ser una enganyifa són els mateixos que aleshores van enganyar a tothom, els mateixos que van fer el pas d'una silenciosa connivència amb la dictadura a l'usdefruit de la democràcia. I els seus hereus també, no en qualitat de descendents físics, sinó com a hereus econòmics, i hereus abans de res dels privilegis de tota situació de poder. Perquè la gent que va participar en la transició política amb el seu compromís, la seva clandestinitat prèvia, patint el risc de les pallisses al carrer per part dels ultres, de perdre el lloc de treball o de veure's discriminat pel seu intent de crear els primers comitès d'empresa..., tota aquesta sorra menuda –que és la que va fer avançar en aquells anys–, tot aquest grup d'homes i de dones, avis i àvies amb la guerra enganxada a cada paraula i joves feliços de sentir-se idealistes, tot aquest personal s'ho creia i no enganyava a ningú.
I és a ells als qui devem tot allò que els temps posteriors han tingut de societat millor i més democràtica, com per exemple disposar d'una sanitat, una escola o una biblioteca públiques a prop de casa. És a dir, tot el que ja fa temps que s'han carregat molts dels que ara es queixen del tongo de la Transició (període que maleeixen igual que una estranya xacra arribada d'antuvi i sota la que es recreen mostrant-se com a les seves innocents i indignades víctimes). És així mateix tot el que com a societat hem perdut per panxacontents, inoperants i manca de compareixença.
He tornat a sentir tot això llegint un antic llibre de memòries del periodista Javier Alfaya, titulat Crónica de los años perdidos (Temas de Hoy, 2003). Avui en diem periodisme cultural, però al seu moment era cultura que es manifestava a través del periodisme. La cultura no era un camp sinó un estat de l'ànima (per dir-ho en romàntic), millor encara, era una de les parts principals de la qual està feta cada persona. La cultura formava part de l'ésser humà com l'aigua compon el 65% del nostre cos. Quan va sortir aquest llibre, es tractava del testimoni d'una persona de 64 anys que deia la seva experiència del tardofranquisme. Llegit avui, és una explicació del que som ara. Els llibres es transformen en diamants ensorrats sota la història.