Per què la cultura no forma part de les preocupacions de base dels polítics?

BarcelonaA vegades em poso romàntica amb els llibres. Em passa quan recordo històries com la que em va explicar l’Erri de Luca. Durant una entrevista, parlàvem de la utilitat de llegir, i em deia que ell creu que els llibres tenen la capacitat d’aïllar-nos, de treure’ns d’on som i, d’alguna manera, de protegir-nos de l’exterior. De Luca, que va estar a la presó, m’explicava que allà, quan llegeixes, desapareixen els barrots, els murs i fins i tot el sostre. Després, va ser quan em va parlar d’un poeta que havia conegut, Izet Sarajlic, de Sarajevo. Durant el setge a la ciutat, Sarajlic va anar cremant la seva biblioteca per poder sobreviure als hiverns, molt freds. Ho va fer seguint un ordre literari: durant el primer hivern es va desfer dels assajos. Les novel·les es van consumir el segon hivern, i durant el tercer va arribar el torn del teatre. La poesia es va salvar, perquè la guerra s’havia acabat. Durant tots aquells anys, però, ja els havia escalfat. De Luca diu que la poesia que van anar llegint els va aportar una caloria extra, que no depenia de la combustió, sinó de l’escalfor interior. També m’explica que durant aquells anys s’organitzaven recitals: els veïns es reunien per escoltar els poetes només amb llum d’espelmes. “Imagina’t, Anna –em deia–, no tenien res, vivien entre runes. Quina responsabilitat va assumir la poesia!” Una responsabilitat enorme, sí, que el mateix Sarajlic va resumir quan va escriure: “Qui va fer el torn de nit perquè no s’aturés el cor del món? Nosaltres, els poetes”.

Tenia ganes de compartir aquesta història, perquè recuperar-la m’ha consolat una mica, aquesta setmana. M’ha servit per superar la (previsible) decepció que vaig tenir veient el debat de candidats de dimarts a TV3. Ni una sola proposta, comentari o al·lusió a la cultura. Van prioritzar altres temes, sens dubte importants, però un cop més em pregunto per què la cultura no forma part de les preocupacions de base. Twitter anava ple, i amb raó, de comentaris irònics que ja donaven per fet que ni s’esmentaria. Com si fos una cosa al marge. Com si no s’haguessin adonat de com l’hem necessitat, també, tots aquests mesos tan difícils.