Un parell d’articles al The Guardian i unes quantes reflexions de tuitaires que segueixo amb devoció m’han fet tornar a pensar en la qüestió espinosíssima de la crítica política, o de la política de la crítica. Al diari anglès, dues articulistes miraven d’explicar per què no els havia entusiasmat l’adaptació cinematogràfica de Donetes i, sobretot, per què tothom deia que era una pel·lícula important que representa un triomf polític del feminisme. No negaven que ho fos, però el que qüestionaven, i aquí és on em van començar a interessar, era l’axioma que diu que pel·lícules políticament explícites o que contribueixin a representar col·lectius històricament poc representats són artísticament millors que les que no ho fan. De forma més general, és l’eterna qüestió de si les intencions polítiques de l’autor, siguin de la tendència que siguin, s’han de tenir en compte a l’hora de jutjar l’obra que ha creat o si s’han de deixar a part, com el platet de verdures a la brasa que ens porten per acompanyar el tall.
Perquè la cosa no és senzilla. Afortunadament avui la crítica té moltes més veus que no abans, quan dos o tres senyors es tustaven el bigoti refistolat abans d’emetre un judici. Ara que tothom pot opinar des del seu compte de Twitter i fer crides urgentíssimes a veure pel·lícules “importants” o “fonamentals”, sembla que el criteri per recomanar una obra s’hagi reduït al fet que representi les conviccions de qui l’està recomanant, que s’hi ha pogut identificar i, explicant-ho públicament, es reafirma. Però posseir un altaveu que et relata no et converteix en més interessant: cal fer parlar l’objecte analitzat.
A mi Mujercitas em va agradar (sense tirar coets) i vaig agrair tornar a veure com la Jo March acompleix el somni de convertir-se en escriptora en un món que es resistia a obrir aquesta porta a les dones. Però vull creure que això no és perquè soc dona i escriptora, i que tothom que no ho sigui hauria de sentir el mateix plaer que jo, perquè intueixo que fer crítica només sobre les coses que ens afecten personalment o que sentim més properes és una forma no de democratitzar la crítica, sinó d’infantilitzar-la.