La situació política de Catalunya no dona, en aquests moments, gaires ales al cosmopolitisme: es pot entendre. Els moviments nacionalistes, per meres raons d’economia mitològica i simbòlica, tendeixen a tancar files i a potenciar les formes de cultura que escauen al país. És la qüestió de la identitat, necessàriament conservada “en modesta poncella” (Hölderlin-Riba), per evitar que es desdibuixi -cosa, aquesta, a la qual a casa nostra s’hi afanyen més els mites dels Estats Units que els d’Espanya, aquests igualment envaïts i difuminats- la nostra “mitologia nacional”.

Això encara no succeïa a la primera meitat del segle XX, quan Catalunya es va permetre -des del primer D’Ors i Prat de la Riba fins al final de la Guerra Civil- donar cor a una política cultural cosmopolita, en la qual van tenir un lloc predominant les cultures anglesa (Manent), Alemanya (Riba) o francesa (els avantguardistes).

En aquell context, no ha de sorprendre que Josep Carner -quan ja es trobava exiliat a Bèlgica- fes un discurs, el 7 de novembre de 1948, al Gran Amfiteatre de la Sorbona (París), defensant malgrat tot el cosmopolitisme de la cultura catalana. Va ser en motiu dels Jocs Florals d’aquell any que, de moment, com és obvi, no podien celebrar-se al Principat.

Encara que Carner no deixa d’apel·lar, en aquest parlament, als temes tan propis de tot nacionalisme, com “la terra” i la “rica consciència col·lectiva”; encara que posseeix, de la llengua catalana, la mateixa idea que en tenien els líders espirituals del nacionalisme alemany al temps del romanticisme (Herder) -“la fidelitat a la nostra llengua és el nostre mitjà propi d’expandiment i el senyal de la nostra fe”-, no s’està d’incorporar a la seva vindicació una referència a l’esperit cosmopolita que ell, i tota la seva generació, havien conegut a la Barcelona de preguerra: “Voldria que [la flor dels exiliats i dels que es troben, ara com ara, en la impotència] guardessin l’aspiració vigilant, mai del tot no satisfeta, vers l’excel·lència. Vull dir-los que els pertoca d’atènyer el nivell més exigent de les grans literatures i les altes ciències”.

Vet aquí un programa, en un temps molt més inclement que el nostre d’ara, que es podria tornar a posar sobre la taula.