Una conversa durant aquest Sant Jordi
BarcelonaUn que visitava les parades de llibres als Jardinets de Gràcia, el dia de Sant Jordi, va sentir la conversa següent:
“Bon dia! ¿Que tindrien un exemplar de la Divina Comèdia?” “¿La adivina? No em sona que tinguem aquesta comèdia”. “No, home, la traducció de Josep Maria de Sagarra del Dante, patrocinada per Francesc Cambó”. “Miri, no l’acabo d’entendre. ¿No desitjaria una altra cosa?”
El comprador era un home de mitjana edat, cofat amb barret i amb un bastó de poc preu repenjat a l’avantbraç. Va i diu: “Home, si tinguessin aquesta nova edició que han fet dels Col·loquis d’Erasme de Rotterdam...” “¿De Rotterdam? No tenim llibres holandesos”. “Vaya por Dios”, va dir a la castellana l’home del barret, contrariat. “¿Potser els Assaigs, de Montaigne? Es troben en català i en castellà”. “¿Assaigs? Miri, el dia de Sant Jordi més aviat es venen novel·les i llibres divulgatius. No em sona, això de Montaigne”. “Vaja! ¿I algun volum dels Discursos, de Ciceró, publicats a la Bernat Metge?” “¿Discursos? Home, ¿que no en té prou amb les arengues dels candidats a un càrrec públic? No, no tenim discursos. De debò que ho sento”.
L’home del bastó tenia un aire desconcertat, com si de sobte la història hagués fet un salt cap a una època futura del tot incomprensible per a ell: “Tal vegada una edició barata d'ElQuijote, per regalar a un fillol meu”. “Estimat senyor, avui més aviat venem llibres en català. ¿No vol pas un Tirant?” “No, ja en tinc tres edicions; però estaria content si tinguessin una antologia d’Ausiàs March”. “Perdoni —que li diu el llibreter—, però vostè demana llibres molt estranys”. “Home —va dir-hi el comprador—, depèn del que entengui per estrany. A mi em sembla estrany que la gent compri novel·les escrites a correcuita. Pensi que Flaubert necessitava sis o set anys per fer un llibre. Potser tenen Madame Bovary, que vull regalar a la meva filla”. “Em sona. N’havíem tingut fa uns quants anys, però no es venia i ja no el demanem al distribuïdor”. “Em deixa francament desolat. Ja no goso preguntar-li si tenen alguna novel·la de Henry Fielding”. “¿És un bestseller?” “No, és un clàssic del segle XVIII anglès”. “Senyor, vostè a quina època viu?” “A l’època de la literatura que resisteix el pas dels segles”.
L’home va per acomiadar-se quan el venedor li diu a sota veu: “Miri, hi ha una pàgina que es diu Iberlibro.com on deuen sortir totes aquestes coses tan estranyes i tan antigues que desitja”. I el comprador, frustrat, però amb el consol de tenir a casa una biblioteca molt selecta, s’acomiada cortesament del venedor i enfila el camí de casa seva. S’ha tret el barret i s’hi venta, perquè té la impressió que s’ha tornat vermell de vergonya.