16/09/2023

La constel·lació de Mercè Ibarz

Llauradora i pagesa de les lletres. Així es definia Mercè Ibarz a Labor inacabada, la tercera part del seu Tríptic de la terra (Anagrama). Dimecres passat, hi va afegir una altra qualificació que em va agradar molt: "Soc una domadora de llunyanies". Quina manera tan bonica de condensar els seus viatges, l'anar i tornar que fa tants anys que practica entre Saidí, la seva terra natal (a dotze quilòmetres de revolts de Fraga, com diu ella) i Barcelona, on va arribar el 1971.

Ho va dir durant l'acte d'homenatge que li van fer com a guanyadora del 27è Premi Trajectòria de La Setmana. A Mercè Ibarz li agraden els barrets, en porta sovint, i ella en citava també uns de més metafòrics en el seu discurs, agraint que el jurat hagués considerat "els diferents barrets que he dut i duc, que sovint desconcerten: per què fa tantes coses, aquesta dona, en quin prestatge de les llibreries i de les biblioteques hem de posar alguns dels seus llibres?" Enumerava tots aquests barrets l'escriptora Llucia Ramis, triada per Ibarz per conduir l'acte: narradora, assagista, cronista, biògrafa, professora, crítica d'art i periodista. De seguida, Ramis li atribuïa les paraules autoexigència i exigència, que vaig trobar molt ben escollides. El jurat, va explicar, la premiava perquè la seva és una obra única en la nostra literatura, per ser una pionera en la fusió de gèneres i disciplines, per portar a la narrativa els canvis al món rural i per la introducció del jo en el text".

Cargando
No hay anuncios

En el seu discurs, esplèndid, Ibarz va descoratjar alguns aspirants a escriptor: va explicar que escriure sempre comença pel caos, pel neguit. "Qui tingui por del caos inicial, que ho deixi estar i llegeixi. Fan més falta lectors que no més llibres". Però, sobretot, amb les seves paraules va descriure una constel·lació, molt lligada a la paraula trajectòria, que va qualificar de "camí col·lectiu". "L'art és col·lectiu, la literatura és col·lectiva." I hi afegia: "No es naix escriptor, artista, periodista, modista o fuster, en tot cas te n'hi fas, arribes a ser-ho. I si és així [...] ho acabes sent gràcies a una constel·lació". En la seva, hi va col·locar la seva mare, que li va regalar una màquina d'escriure quan tenia setze anys, el seu germà Jaume, que, explicava, li va aplanar el camí dels estudis. El seu Virgili, poeta i guia, Lluís Pau i Vilà, amb qui van compartir companyia i estímul durant cinquanta anys. També hi ha editors, importantíssims (com Isabel Obiols, que hi era, i va destacar la llibertat total de l'autora a l'hora d'escriure, i la seva manera de fer, molt semblant a la curadoria d'art). La seva trajectòria, va dir Ibarz, la conformen també editors, crítics, llibreters, col·legues, lectors i amistats. En aquesta darrera categoria, hi podem col·locar l'Imma Monsó, que va tenir una conversa amb Ibarz, també plena de complicitats. "Les dues som immigrades, dones de l'oest", deia Monsó. Van parlar de distàncies, de conèixer la terra o de Rodoreda, tan important per Ibarz. Us recomano que recupereu tot l'acte, al web de La Setmana. Jo acabo amb el que va explicar l'escriptora Tina Vallès: "Per sort, em deia la Mercè, com que el premi es diu Trajectòria, no és un premi d'aquells d'«Au, ja has acabat»; vol dir que puc continuar. Jo crec que tenim Mercè per estona, encara ens ha d'escriure moltes coses". Així sigui!