BarcelonaLa dedicació al periodisme es fa latent en la curiositat de Mercè Ibarz quan escull l'ascensor original de l'Ateneu Barcelonès per pujar al jardí d'aquest epicentre de les lletres catalanes. Com a narradora, Ibarz (Saidí, 1954) rebrà el premi Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català d'enguany, un guardó que constata la rellevància de l'escriptora, especialment reconeguda per les seves obres La terra retirada, La palmera de blat i Labor inacabada, aplegades en Tríptic de la terra (Anagrama), però també com a biògrafa de Mercè Rodoreda i pels seus estudis sobre cinema documental.

Què significa per a tu rebre el premi Trajectòria?

— Trajectòria és una paraula molt bonica. Implica un recorregut al llarg del temps, i implica també tota la gent que acompanya aquesta trajectòria. Ningú fa res sol.

Per qui t’has sentit acompanyada?

— Per un munt de gent. Començant pels meus lectors perquè els editors no et publiquen si no tens lectors.

Et sents reconeguda?

— El fet mateix de publicar és un èxit.

És difícil publicar?

— Ha canviat molt. Quan vaig començar, ho vaig fer amb dos encàrrecs: un sobre ETA i l’altre sobre Rodoreda. Vaig trigar 10 anys a publicar el següent perquè el 1981 van canviar moltes coses amb el cop d'estat. Va ser un moment molt significatiu per al món de l'edició, que es va replegar i va dir: "No es pot fer més llibre polític". És una situació bastant semblant a l'actual en altres termes. El 1991 vaig rebre un altre encàrrec per fer la biografia de Rodoreda.

Com comences a escriure creació pròpia?

— Quan vaig acabar Rodoreda ja vaig notar que tenia ganes d'escriure les meves coses. És una cosa que li dec a la Rodoreda. Tenia ganes del que en deia escriure llarg. Llavors vaig fer La terra retirada, que va ser un convit d'una petita editorial de Fraga. Crec que és molt interessant saber per a qui escrius, que en aquest cas eren els límits que tenia la mateixa edició, que era una edició tancada.

Però després va anar més enllà.

— Em van donar el premi Humbert Torres, que era un premi a l'edició, i el vaig portar al Vallcorba [llavors editor de Quaderns Crema]. A partir d'aquí vaig publicar quatre llibres amb ell. I després he anat rodant, no he tingut mai problemes per publicar.

En què ha canviat el món editorial, doncs?

— És molt més lent ara, has d'entrar dins del calendari de l'editor.

Actualment, en què estàs treballant?

— En la reedició de la tesi sobre Buñuel. Per a Anagrama he fet la traducció espanyola del Retrat de Mercè Rodoreda i tinc entre mans tres projectes per a Isabel Obiols. 

En podem dir alguna cosa?

— Simplement, això. Que estic activa, que estic en marxa.

El jurat del premi Trajectòria fa referència al fet que ets pionera en la fusió de gèneres, en portar la narrativa als canvis del món rural i en la introducció del jo. Hi estàs d'acord?

— El jurat ho diu.

D'on et neix la introducció del jo en la narració del món rural?

— Del cinema documental. O sigui, gràcies al cinema, tot. Em faig un tip de dir-ho. El paisatge: el meu paisatge originari és un western, és com una pel·lícula de l'Oest. Quan ho has vist al cinema, dius: "Ostres, es poden fer coses amb el meu paisatge".

No has deixat mai Saidí.

— Exacte. Fixa't que la meva obra estrictament literària comença amb una frase que diu: "Anar i tornar de Saidí es pot fer per camins diferents". És una veu narradora que està sempre entre la ciutat i el camp.

Ara hi ha un auge del model de vida urbà-rural. Com ho ha viscut?

— La meva ciutat és Barcelona i el meu poble és Saidí. Per a mi, Barcelona, a més, és el lloc de l'amor, per descomptat, i és el lloc de l'amistat, on fas els veritables amics que duraran tota la vida... fins que es moren.

Parles dels amics que marxen. I quan es va fer públic el premi que rebràs dimecres, vas esmentar el teu marit, el periodista i músic Lluís Pau i Vilà, que va morir l'any passat. Canalitzes el dol amb l'escriptura?

— Són presències constants. Té a veure amb la cultura rural, perquè, al cap i a la fi, tots venim de pagès. Els que s'han mort no els veus, però estan amb tu, i vols creure que tu estàs amb ells i que ells també senten aquesta companyia.

Formes part de la primera generació de periodistes nascuts a la segona meitat del segle XX que van escriure directament en català.

— És la llengua en què m'expresso millor. A més, el parlar de Saidí és molt genuí. Quan vaig arribar a Barcelona, escriure en català era modern.

Ara ha canviat. Com veus la situació de la llengua?

— Què es pot dir? Com a escriptora, si t'ho planteges és per suïcidar-te. Perquè dius: "Què faig aquí? Si els lectors han d'anar desapareixent, doncs què?" Per tant, és una cosa que no em plantejo.

Escrius per als lectors?

— A La terra retirada vaig aprendre una cosa molt seriosa. Escrivia per a una gent molt concreta, que era la gent de la Franja, i que per a mi era bàsicament la meva família. Volia que llegissin en català, que no llegien. La gent ha conservat la llengua sense llegir-la ni escriure-la. I vaig pensar: "Escriu sobre ells i llegiran". Parles del que coneixes perquè et vegi la teva mare, perquè vegi allò que has fet per ella.

I vas aconseguir que et llegissin. Quines reaccions has tingut?

— Simplement l'edició es va esgotar.

¿Cal que es parli de la gent rural des del punt de vista de la gent del món rural?

— Generalitzar és una cosa que ha d'estar prohibida.

¿Sents que has creat escola?

— No ho crec. M'alegro que altres més joves com Marta Rojals ho facin. El mateix que em va moure a mi mou altres escriptors.

¿Havíem idealitzat el món urbà per sobre del món rural?

— Són modes. La característica principal de la moda és passar de moda.

¿Creus que el món rural està de moda?

— Ara sembla que hi ha més relats. No tinc ganes de llegir literatura sobre el món rural perquè tens ganes de llegir allò que és diferent del que has fet. A mi el que em mou és el present perquè si no estem sempre amb mons desapareguts. És una espècie de nostàlgia que trobo, com a mínim, sospitosa. Per a mi el més interessant és l'assaig personal. Tot art és autobiogràfic. Hi ha una frase de Federico Fellini que diu: "La perla és l'autobiografia de l'ostra".