L’art travessa el temps, ens connecta i ens acosta a l’eternitat

«I llavors algú que fa cent o dos-cents o mil anys que és mort ens parla a través del temps i ens diu: “Sé que esteu patint, jo també he viatjat pel mar nocturn, per la fosca nit de l’ànima, també he perdut un fill, he perdut la persona que estimo, han cremat la meva ciutat, jo tampoc tinc res, o jo també tinc esperança”. I aquestes veus ens recorden que no estem en un rai aïllat, sols, ara, en el present, sinó que estem connectats amb aquells que es van esforçar per deixar constància dels seus sentiments, les seves emocions, les seves experiències, i ens ho van transmetre. I això és valuós. I aquesta és la raó per la qual l’art no viu en el dia a dia ordinari:perquè s’estén en el temps, és el més proper que tenim a l’eternitat. I no hi ha res d’elitista en el fet de voler connectar amb aquelles altres veus del passat, o amb la gent que escriu ara mateix. És una manera de dir: “Soc un ésser humà, els éssers humans vam inventar el llenguatge, vam inventar la pintura, vam inventar la música”. I ens estimo per això, és el millor de nosaltres, perquè no es tracta d’utilitat, no es tracta de diners, no es tracta de quin preu té. Es tracta d’una experiència que ens connecta tant els uns amb els altres i amb la humanitat sencera com amb nosaltres mateixos. Amb el cor que ens batega, amb els nostres pensaments privats. A la nit, quan no tenim ningú amb qui parlar, hi ha aquella veueta: aquell text, aquell llibre, aquella línia, aquella peça de música. I ens sentim reconfortats i no estem sols.»

Jeanette Winterson (Manchester, 1959) va pronunciar aquestes paraules al CCCB el novembre del 2019 i va arrencar l’aplaudiment del públic. Aleshores, l’última tardor prepandèmica, ja feia temps que em sentia connectada amb aquesta autora: l’havia descoberta el 2014 en una llibreria de Londres. El volum autobiogràfic que ella havia publicat el 2011 em va dir llegeix-me i li vaig fer cas amb molt de gust. Ara aquell llibre (honest, addictiu, boníssim)ha sortit en català amb el segell de Periscopi i amb traducció de Dolors Udina, i me l’he tornat a empassar sense ni respirar. El títol, magnífic, fa d’esquer: Per què ser feliç quan podries ser normal? És el que va dir a una Jeanette adolescent la seva mare adoptiva quan va saber que s’havia enamorat d’una noia i que al seu costat era feliç. Que per què coi volia ser feliç si podia ser normal.

El problema dels llibres és que no saps què és fins que és massa tard

A casa de la Jeanette els llibres estaven prohibits. “La mare era pamfletista per temperament i sabia que la lletra impresa encén la sedició i la controvèrsia”. La filla li va preguntar per què no podia tenir llibres i va rebre una resposta per emmarcar: “El problema amb un llibre és que no saps mai què és fins que és massa tard”. Ella va pensar “massa tard per a què” i es va posar a llegir d’amagat, quin remei. “I cada cop que obria les pàgines, em preguntava si aquest cop seria massa tard; un últim glop (gloriós) que em canviaria per sempre, com l’ampolla d’Alícia, com la poció fantàstica de Dr. Jekyll i Mr. Hyde, com el líquid misteriós que determina el destí de Tristany i Isolda”.

“La mare –escriu Winterson– no volia que em caiguessin llibres a les mans. No se li va acudir mai que era jo la que queia dins dels llibres, que m’hi ficava a dins per sentir-me segura”. Paradoxalment, la senyora Winterson enviava la filla cada setmana a la biblioteca pública per anar a buscar la seva reserva de novel·les de lladres i serenos. Quan la nena li va recordar que el problema dels llibres era que no saps què hi trobes fins que és massa tard, la mare li va dir que quan saps que el que està a punt d’aparèixer és un cadàver, no tens cap esglai.

Un dia, la mare va cremar tots els llibres que la filla llegia en secret. La venjança: la Jeanette va decidir que en el futur els llibres els escriuria ella mateixa. Sort en vam tenir, doncs, d’aquella foguera