16/09/2021

Catalunya, una terra mancada d'humor

BarcelonaEls amics francesos no són tan prolixos com els anglesos en el camp de l’humor gràfic i escrit, però ho són molt més que els catalans, nosaltres que havíem tingut l’esplet de revistes satíriques més important del continent fins a la Guerra Civil. Va ser assassinat per un escamot d’islamistes furiosos el dia 7 de gener de 2015. Això no fa cap aniversari, i per això en parlem avui: sempre és temps d’honorar la memòria d’un dels grans dissidents de la cultura francesa.

Wolinski va començar la carrera a la revista L’Enragé [L’emprenyat] arran dels fets de París del mes de maig de 1968, i ja no va parar de dibuixar i escriure en l’àmbit de la sàtira política: un cop més, això és el que ens manca a nosaltres –tenim massa seriositat, massa èpica, poca flexibilitat, massa laments, massa victimisme–. Poc després va començar a col·laborar a Charlie Hebdo –a la seu de la qual va ser mort juntament amb una colla de companys– i a L’Humanité. Va deixar una trentena d’àlbums amb els seus dibuixos i els seus comentaris mordaços –contra l’establishment de la política, però també contra la burgesia i contra l’ordre social que escau a les afeblides democràcies parlamentàries i els governs neoliberals– i moltes altres mostres del seu enorme talent.

Cargando
No hay anuncios

Però allò que el converteix en un símbol del pont que es pot establir entre la vindicació dels drets dels homes i les dones i el segle XX és una obra seva poc visitada: una edició de Candide, de Voltaire, de l’any 1994 (reeditat el 2016 a Éditions du Chêne). Aquest llibre, editat contínuament des de les primeres, disperses i sovint anònimes edicions de 1759 endavant, il·lustrat per moltes generacions de dibuixants francesos i d’altres països –vegeu-ne l’excel·lent edició de Blackie Books (Barcelona, 2014), amb il·lustracions de Quentin Blake, de les millors que s’han fet mai, amb un aire d’herència dels dibuixos de Wolinski–, encara pot ser considerat com la bíblia del pensament liberal dels il·lustrats francesos, de la sàtira a què qualsevol qüestió pot ser sotmesa en aquest món en nom de la llibertat d’expressió, i de la crítica més benhumorada que es pugui concebre contra l’optimisme filosòfic de Leibniz i contra la idea del “progrés perpetu” de la humanitat, una idea que ha arribat al paroxisme amb aquest mite estúpid del “segle XXI”: un segle que portarà tantes desgràcies i alegries com tots els altres. Que retorni a Catalunya una mica d’humor i consideració serena de tots els problemes que tenim!