Aquesta és la història d’un músic enamorat. Un festeig d’un altre temps, de fa cent anys. Estiu del 1920. En un petit poble empordanès, Cantallops. La Maria Sobrepera, de Can Batlle, el 10 d’agost ha anat a Castelló d’Empúries, on hi ha festa major amb orquestra. Des de dalt de l’escenari, un dels músics es fixa obsessivament en ella: és Eduard Toldrà, que en el futur esdevindrà un famós compositor i director d’orquestra. Aleshores ell té 25 anys i ella 21. És un amor a primera vista. Tot d’una, ell deixa de tocar, passa el violí al també músic i amic Juli Garreta, baixa de la tarima, va a l’encontre de la noia i li demana per ballar. És l’inici d’un festeig que durarà dos anys i mig i els portarà a casar-se a Cantallops el març del 1923.
Quan arriba el dia de noces, només s’han vist divuit cops. Però ell li ha escrit molt, sense defallir. És un noi estressat, manté una activitat frenètica. I està enamorat. Ha hagut de superar els dubtes tant de la Maria com sobretot els recels de la mare de la noia, la Narcisa, vídua prou acomodada. "Per a un amor noble, una estimació sincera, els contratemps no fan més que exaltar-lo", li escriu ell, que durant força temps tracta de vostè la Maria. A Cantallops no hi ha telèfon i s’hi ha d’arribar amb tartana des de la Jonquera; abans cal anar amb tren a Figueres i d’allí amb autobús al poble fronterer. Tot un dia de viatge.
Toldrà viu a Barcelona, on comença a obrir-se camí com a intèrpret i compositor. No para, dorm poc. En les missives amb la Maria és molt insistent i apassionat. També tendre i prudent. Segur de si mateix, entregat a la música i a ella. Quan es casen, ja ha compost trenta-sis peces i ha aconseguit plaça de professor al Conservatori. S’instal·len a la capital.
Als estius, el poble alt-empordanès esdevé la seva arcàdia (i durant la Guerra Civil, el seu refugi). A Cantallops troba la inspiració. A les vinyes i sureres de Can Batlle, avui convertides en el Celler Vinya dels Aspres, s’hi conserva la memòria del músic: s’hi pot visitar la taula de pedra del bosc de la Plana on, llapis en mà, deixava voleiar la imaginació sonora, o les estances de la casa on feia vida, museïtzades amb el seu piano i altres mobles, fotos i objectes personals. Recentment, s’ha editat l’epistolari dels joves Toldrà i Maria, a qui ell a voltes afectuosament deia Mariona: Festeig. Toldrà enamorat i Capdevila també (Dinsic). (El Capdevila a què fa referència el títol és l’amic i biògraf de Toldrà.)
La relació entre l’Eduard i la Maria es va pouar per carta. "Maria, he arribat a un punt que no sé si és goig o sofriment el que sento", li escriu. Pràcticament no es poden veure. Les missives i postals van amunt i avall. Ell, moltes les escriu de nit, a vegades des de la mateixa oficina de Correus de Barcelona, abans que tanqui. Li fa poemes, s’hi inspira per compondre obres com la magna Vistes al mar i la sardana Mariona.
Nascut a Vilanova i la Geltrú, virtuós del violí des de petit (fill d’un violinista), empeltat de Noucentisme, lector de poesia, dibuixant aficionat, Toldrà va començar l'activitat professional com a músic als 12 anys tocant en teatres i festes majors. Ben aviat va formar un sextet per fer música de brasserie en locals populars com l’Or del Rin. Calia ajudar la família. El 1914 va anar becat a París, Berlín i Viena amb el Quartet Renaixement, que va durar fins al 1921. Com a violinista reconegut, va recórrer tot Espanya amb el seu Bergonzi. Es va convertir en concertino d’orquestres com l’Orfeó Català i la Pau Casals, amb qui va fer amistat. El 1923 ja era professor al Conservatori, on va treballar fins a la mort i com a director a partir del 1943, any en què també va passar a dirigir l’Orquestra Municipal de Barcelona, cosa que el va portar a renunciar a la direcció de la Nacional d’Espanya, a Madrid, o a fer carrera internacional. Tot i això, va arribar a posar-se al capdavant de trenta-vuit orquestres de tot el món. Va finir el 1962, amb el seu amic Frederic Mompou fent-li companyia assegut al costat del llit. La Maria el va sobreviure vint-i-tres anys.
