Un caminador infatigable anomenat Friedrich Nietzsche
Només s’escriu bé amb els peus. Això és almenys el que li passava a Nietzsche, que necessitava caminar per pensar i, doncs, per escriure. “Caminar no és per a Nietzsche, com sí ho era per a Kant, allò que el distreu de la feina, aquella mínima higiene que permet al cos recuperar-se d’haver estat assegut, encorbat, doblegat en dues parts -diu Frédéric Gros en el llibre Andar. Una filosofía (Taurus)-. Per a Nietzsche, és la condició de la seva obra. Més que el seu esbarjo, o el seu complement, caminar és el seu element pròpiament dit”.
Friedrich Wilhelm Nietzsche (1844-1900) va ser un caminador infatigable. Feia anar les cames durant estones llargues, de vegades per terrenys escarpats. En canvi, Immanuel Kant (1724-1804) passejava cada dia sens falta però durant poca estona, no fos cas que es posés a suar. Sortia sempre de casa a les cinc en punt (els veïns ho aprofitaven per posar els rellotges a l’hora) i feia sempre el mateix camí. Es diu que només va alterar la rutina en dues ocasions: per comprar abans l’obra Emili de Rousseau i per informar-se de l’esclat de la Revolució Francesa (aquell 14 de juliol va ajornar la caminada). Els passejos de Kant responien a tres adjectius: eren monòtons, regulars i tan ineluctables com la posta del sol.
Pobres artesans i comerciants, asseguts tot el sant dia
“Només he conegut, al llarg de la meva vida, una o dues persones que entenguessin què era l’art de caminar, és a dir, l’art de fer camí”. Ho afirma Henry David Thoreau (1817-1862) en un dels seus textos més bonics i coneguts: Caminar, publicat per Angle amb traducció i introducció de Marina Espasa. Un text concebut per ser declamat que arrenca amb la següent declaració de principis: “Vull dir unes paraules a favor de la Naturalesa, de la llibertat absoluta i de l’estat salvatge, en contrast amb una llibertat i una cultura només civils; vull considerar l’home com un habitant, o com una part essencial de la Naturalesa, més que com un membre de la societat”.
A Thoreau li calia com l’aigua passar un mínim de quatre hores diàries “errant pels boscos, els turons i els camps, del tot lliure de les obligacions mundanes”. En el to abrandat i provocador que amara la conferència, deixa anar: “Quan a vegades algú em recorda que els artesans i els comerciants s’estan als establiments no només al matí, sinó també a la tarda, asseguts, tants d’ells, amb les cames creuades -com si les cames haguessin estat fetes per seure-hi al damunt, en lloc de per estar-se dret o per caminar- penso que es mereixen un gran respecte per no haver-se suïcidat fa temps”.
Una activitat física que obre la porta als pensaments elevats
Com observa Marina Espasa, per a Thoreau sortir a estirar les cames no era un exercici qualsevol, ni una forma saludable de contrarestar el sedentarisme. La cosa anava molt més enllà. “Caminar, en el sentit profund que li dona l’escriptor nord-americà, és dirigir-nos als boscos salvatges que la mà de l’home encara no ha pogut domesticar i buscar-hi allò que hem perdut com a espècie a còpia de fer-nos cultes i civilitzats: l’instint, el pensament elevat, l’heroisme i la llibertat”.
Caminar és una activitat física, això és evident, però és alhora una activitat reflexiva i espiritual -“el projecte i l’aventura del dia”, deia Thoreau- que ajuda la ment a alliberar-se i a tenir pensaments de més alta volada. Una mica com nedar, quan fem braçades al mar o a la piscina per buidar-nos i reomplir-nos però no pas per batre marques ni per competir amb ningú. Amb ningú més que amb els fantasmes que portem dins, vull dir.
