Senyorots amb tots els ets i 'ots'

Barcelona“Amb el canvi climàtic i això de començar abans les classes, resulta que si et toquen els barracons ets un llepat: és l’únic lloc de l’escola on hi ha aire condicionat”. Segur que no tothom pensa el mateix que aquesta amiga meva mestra, però si passem a veure'ls amb més bons ulls s’acaba la discussió de si barracot o barracó. Perquè, a veure, amb -ot enlletgim substantius (per això un casalot és una casa vella i ruïnosa, per exemple) i amb -ó els amorosim o empetitim (“Que petitó!”). Quin era el problema amb barracó? Que en castellà -ón, que és molt productiu, també fa lleig, d’aquí la traducció barracón > barracó, que fins i tot s’ha colat al diccionari normatiu. Encara no hi és (ni crec que hi sigui mai) solteró. En primer lloc, perquè no ho diu ningú (en tot cas, solteron; no l’hem catalanitzat tant com barracó), però també perquè ja hi havia solteràs, encara que a la segona edició del DIEC ha desaparegut. Segurament seria més encertat solterot, però li han faltat patrocinadors. La correcció política, per bé o per mal, toca totes les tecles.

Ara bé, malgrat que no sigui del gust de tothom, sí que sembla bon candidat a quedar-se entre nosaltres senyorot. Esclar que tampoc vull dir que sigui bo que el mot pervisqui, perquè voldrà dir que no ens desempalleguem d’aquests espècimens… Escriptores com Marta Rojals o Tina Vallès l’utilitzen per referir-se de manera despectiva al típic home amb comportaments masclistes que tracta les dones amb condescendència. És una adaptació del castellà señoro, sí, però i què? És veritat que sovint necessitem crear paraules noves perquè la llengua del costat també ho fa, però què és millor: anar esquinçant-nos les vestidures mentre el calc barroer s’instal·la o espavilar-nos a buscar recursos de la mateixa llengua per cobrir aquella necessitat?

És veritat que aquest -ot, sobretot quan l'utilitzem per descriure persones, expressa emocions que poden ser de rebuig però també d’afecte. I així apareixen creacions entranyables: hi ha canalla que són animalots o tabalots, i, de més grans, taral·lirots (de taral·la, que és una tonada que es canta taral·lejant). A veure si entre tots aconseguim que no siguin mai senyorots.