El Cadí: cases amb mil anys de llar de foc
A pagès, la llar de foc és el centre de la casa. Durant segles, els habitants dels pobles es comptaven per llars: una teulada amb fum, una família més o menys extensa. Així es feien els censos. Tantes llars, tantes persones. El control del foc va ser la primera revolució tecnològica de la humanitat. A la serra del Cadí, hi ha cases amb molts segles de xemeneia ininterrompuda: cal Guàrdia de la Vansa, cal Ribó d’Artedó, cal Vilanova de Vilanova de Banat... Amb molta brasa i cendra. Ho anota Albert Villaró a Cadí [una biografia] (Símbol Editors), un llibre curiós i tendre que desperta l’ancestre rural que portem dins.
L'Albert viu a Estamariu i es lleva cada dia amb el Cadí als ulls, escarpat, imponent. Entre octubre i maig, un dels seus millors moments del dia és l’encesa de l’estufa de llenya: "És un ritual: trec la cendra, netejo el vidre, poso branques d’alzina o de sabines o de buscalls petits de les freixeres mortes". El foc demana dedicació i respecte, munteres de troncs ben apilotats. Harmonia i modèstia.
A redós del foc mil·lenari, al Cadí hi ha tradicions més contemporànies, com ara la llet i el contraban. Els camions de la llet han estat una estructura d’estat. "A cada vall n’hi havia un, amb el qual a primera hora baixaven les llaunes a la Seu" després de recórrer tots els masos i anar-les omplint a galletades. Als 90, les famoses embúrnies d’alumini van deixar pas als dipòsits. La darrera línia mixta, que portava llet i persones entre Tuixén i la Seu, amb Horaci Botella al volant, va fer l’últim servei el 2015. Ara queda "la lletera", una camioneta amb subvenció pública que condueix la Laura i que puja i baixa veïns dels poblets de la vall de la Vansa a demanda.
La història de la mantega Cadí arrenca a principis del segle XX. En un país devastat per la fil·loxera –sí, a l’Urgellet i la Cerdanya s’hi feia vinya–, Josep de Zulueta va transformar un paisatge més aviat de secà en una petita Suïssa, amb prats de dall, comunitats de regants i vaques suïsses per munyir-les i vendre la llet a una cooperativa de la Seu que en faria mantega. La gent va arrencar els ceps i va passar a viure del bestiar. Al cap de dècades, amb les quotes lleteres de la UE, les petites explotacions familiars van extingir-se. Però la mantega i la cooperativa segueixen.
I el contraban? Ha estat una activitat discreta i complementària. "A casa teníem un contrabandista de referència. Era el senyor Josep, un homenet d’ulls brillants i una rialla de murri que era de la vall de la Vansa. Era cap de colla. [...] Era pagès, naturalment, però feia molt temps que no exercia. Tothom sabia que era contrabandista i, com és natural, a ningú no li semblava malament. [...] L’havien arribat a tancar algunes setmanes a la presó de Lleida". El 2015 també va anar a parar en aquesta presó l’exconseller de Governació i exalcalde de la Seu Jordi Ausàs per contraban de tabac. El guardava al seu garatge. Tothom ho sabia?
La llet, el contraban o la venda ambulant de trementina i herbes remeieres... La vida era dura i calia espavilar-se. Molts també van emigrar a ciutat o a fer les Amèriques. La vida al Cadí no ha estat fàcil. D’aquí el caràcter ferreny de la gent, d’una timidesa defensiva: "Som orcs, fers i furros, en ordre creixent d’intensitat i desmenjament". I políticament, què? Diríem que en el sotabosc humà hi batega una mena d’anarcocarlisme malfiat: una feréstega llibertat individual i un arrelat tradicionalisme, o viceversa. Això ho dic jo, no l’Albert.
D’on surt la duresa de la gent del Cadí? "Quan Nostro Senyor passava pel Pirineu, durant el tercer dia de la Creació, se li va foradar el sac de rocs". De queres. País pedrís. "Els camps, més que trumfes, produeixen pedres". I malgrat tot, malgrat ser un indret de solituds recòndites, hi han passat des dels romans fins als càtars. I Anníbal. I Picasso. En aquest país refugi, terra de boires i bolets, i d’una fenomenal diversitat botànica, acordionistes com l’Agustinet de Sisquer hi posen melodia els dies de festa, una música que el vent tano (tramuntano?) fa ressonar per camins boscans, tarteres, canals i fonts.