Per què la burgesia pot viure sense literatura i art?

BarcelonaLa burgesia —paraula que, a dreta llei, només designa la classe mitjana alta d’una ciutat una mica gran— presenta unes constants força clares, a tot el continent, pel que fa a la seva actitud davant les formes de l’alta cultura: el fol·lore (com es deia abans) és una altra cosa, i es diferencia del que aquí anomenem “cultura” pel fet que la cultura sempre presenta novetats, i el folklore molt poques, o cap.

Aquesta classe burgesa podia posseir molta o poca cultura, però és un fet que fa cinquanta o cent anys en posseïa més que ara —hom tenia un piano a casa—; tanmateix, la considerava important i l’ajudava quan els poders públics la desemparaven o no tenien prou poder econòmic per sufragar-la. Potser era només un senyal de distinció classista, però la conreaven.

Paul Valéry va pronunciar una conferència l’any 1937 en què parlava d’aquesta qüestió i ja en aquell moment expressava els dubtes sobre la consistència o la perdurabilitat del caràcter filantròpic de la burgesia: “Reconeixereu fàcilment el burgès (suposant que encara existeixi, cosa que no és clara) pel fet que aquest home, o aquesta dona, que pot ser una persona molt instruïda, amb molt de gust, capaç d’admirar les obres que cal admirar, no té, malgrat això, cap necessitat de poesia o d’art. Pot estar-se’n, pot viure sense aquest element. La seva vida està perfectament organitzada a l’exterior d’aquesta estranya necessitat”. Malgrat això, la burgesia consumia llavors aquesta cultura i l’ajudava. Aquesta va ser, a Catalunya, una de les causes de la florida de les lletres i les arts al Modernisme i al Noucentisme. Han passat molts decennis i, encara que la prosperitat de la classe burgesa ha estat molt més gran que la de la classe mitjana o baixa, és un fet que, en aquests moments, no solament pot viure sense literatura i art, sinó que se n’ha desinteressat en termes generals. Potser una bona llei de mecenatge, que no s’ha vist mai a Catalunya, hi ajudaria.

Que excusi el lector el terme que ara farem servir: la ciutadania dels nostres dies, inclosa la burgesia, s’ha desespiritualitzat. Allà on abans subvencionaven concerts de música clàssica (en gran retrocés a casa nostra), ara subvencionen festivals estiuencs amb escassa o nul·la presència de la música verament espiritual. Com que aquest retrocés en la capacitat d’apreciar les formes estètiques més elevades que pot generar un esperit ha agafat una preponderància tan gran, ja serà estrany —amb excepcions— que la classe urbana burgesa ofereixi pròximament gaire ajut a tot el que no siguin produccions artístiques espectaculars o banals, formes de cultura populista que no deixen cap saó de patent al si d’una societat.