La pregunta és un clàssic: qui té raó, Hobbes o Rousseau? ¿L’home és un llop per a l’home o la civilització ens ha fet malbé perquè érem (som) essencialment bons? La filosofia moral fa temps que hi dona voltes. L’holandès Rutger Bregman no és filòsof, sinó historiador i periodista. I la seva aproximació a aquest gran interrogant està basada en el mètode de la curiositat, en la ciència i en el periodisme. S’ha posat a investigar, cas per cas, remenant en arxius i diaris, i parlant amb molts experts, els suposats experiments socials que haurien demostrat que per naturalesa som agressius, violents, egoistes. El resultat és el llibre La humanitat, una història d’esperança, traduït per Maria Rosich i publicat per Empúries. Com diu Yuval Noah Harari, autor que també defensa una visió positiva (més en concret, col·laborativa) de la condició humana, el de Bregman és un llibre que fa pensar.

Agafada de Hannah Arendt, la idea central d’aquest jove holandès –que ja va tenir un gran èxit global amb Utopia per a realistes– és que fins i tot quan actuem com a fanàtics malvats hem de disfressar els nostres actes i pensaments amb la bondat, ens hem de convèncer que ho fem per un bé superior. La injustícia necessita semblar justícia: d’això, darrerament n’hem après força, oi, senyor Llarena? És molt humà creure en el que et convé, per això va bé dubtar, que és precisament el que fa Bregman: dubtar de la nostra cara fosca, no des d’un wishful thinking, sinó anant als fets.

Anem, doncs, a alguns exemples. A Noruega hi ha dues presons, les de Halden i Bastoy, en què els guardians no porten armes i comparteixen taula amb els reclusos. Si tractes bé la gent, la gent es comporta bé. La taxa de reincidència dels delinqüents noruecs és la més baixa del món. Les presons dels EUA, en canvi, s’han convertit en universitats del crim i gairebé una quarta part dels presos de tot el món són en centres nord-americans, que són tan durs i inhumans com el que veiem a les sèries, sí. Un altre cas: durant la Segona Guerra Mundial, els aliats van posar psicòlegs a estudiar el valor dels soldats alemanys per veure com podien minar-los la moral. La idea que eren fanàtics es va demostrar equivocada: lluitaven per un motiu molt més senzill, per camaraderia, per amistat, donaven molt valor a la lleialtat de grup. La cúpula militar nazi ho sabia i feia tot el que podia per mantenir els amics junts. La política? La pàtria? Tot això quedava en un segon pla, igual com per a molts terroristes jihadistes hi queda la religió: la radicalització normalment és un procés entre amics, entre gent en qui confies i a qui estimes. Recordem els nois de Ripoll.

Seguim. Segons els estudis més recents, "a partir dels sis mesos els nadons ja coneixen la diferència entre el bé i el mal; i no només això, sinó que interioritzen el bé". Però també és veritat que no els agraden les cares desconegudes. El mecanisme que ens converteix en l’espècie més amable (l’oxitocina) també ens pot fer la més cruel del planeta: amb els coneguts, amor; amb els desconeguts, desconfiança. Som l’única espècie que s’enrojola, que passa vergonya: estem fets per connectar amb els qui ens envolten, tot i que això no vol dir que no hi hagi pocavergonyes. En tot cas, com que no podem conèixer i, per tant, sentir empatia amb mitja humanitat, ens hem inventat mites que ens uneixin: les religions, les nacions, les empreses, l’esport... I a vegades en el remei hi ha la penitència.

Contra el que narra William Golding a El senyor de les mosques, si deixes dos grups de nois a la intempèrie, en una illa o al bosc, s’acabaran fent amics. Contra la idea del gen egoista, la majoria de les persones tendim a l’altruisme i l’ajuda mútua, especialment en situacions límit (desastres naturals, per exemple). Contra una tesi tan influent com la Psicologia de les masses de Gustave Le Bon, el gregarisme té més a veure amb la decència que amb el crim. I contra la suposada pulsió violenta, una advertència: "Hollywood té tan poc a veure amb l’autèntica violència com la pornografia amb el sexe. Els científics diuen que, en realitat, la violència no s’encomana, no dura gaire, i no és fàcil en absolut".

La recomanació final de Bregman: foragiteu el cinisme i sortiu de l’armari, no us avergonyiu de fer el bé. Us anirà bé.

____________________

Compra aquest llibre

Fes clic aquí per comprar Fes clic aquí per comprar La humanitat. Una història d'esperança a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.