De Nuccio Ordine, l’autor del manifest en defensa de les humanitats La utilitat de l’inútil, ens arriba ara Clàssics per a la vida (Quaderns Crema), en traducció de Jordi Bayod. Esclar, és un llibre meravellosament inútil: una tria de cinquanta fragments comentats d’obres imprescindibles de grans autors de tots els temps, d’Hipòcrates o Plató a Kavafis, Pessoa o García Márquez. “Si no salvem els clàssics i l’escola, els clàssics i l’escola no podran salvar-nos”, escriu a la introducció el professor Nuccio Ordine, que els últims quinze anys, en el primer trimestre de classes, cada dilluns va llegir als seus estudiants durant mitja hora textos d’obres literàries o filosòfiques. D’aquella experiència en va sortir una sèrie d’articles per al Corriere della Sera, que són els que recull el llibre.

Insisteix en la seva idea matriu: “Els clàssics ens ajuden a viure perquè tenen molt a dir-nos sobre l’art de viure i sobre la manera de resistir la dictadura de l’utilitarisme i el benefici”. Ordine renega de la “gestió empresarial de l’escola”, diu que “seguir la quimera del mercat és una pura il·lusió” i recorda que “l’educació exigeix temps llargs”: lentitud, reflexió, silenci... Fuig, a més, del déu Diner com de la pesta: “Amb els diners es pot comprar qualsevol cosa menys el coneixement: perquè el saber és fruit d’una conquesta fatigosa i d’un esforç individual que ningú no pot realitzar en lloc nostre. L’acte mateix d’ensenyar pot revelar-se, en efecte, com una forma de resistència a les lleis del mercat i del benefici: si en una transacció comercial hi ha sempre una pèrdua i un benefici, en una transacció intel·lectual (...) s’enriqueix al mateix temps el qui rep i el qui dona”. Si la doctrina invisible del nostre món és el mercat, Ordine és un antiadoctrinador.

Ara que a casa nostra alguns ignorants de mala fe pretenen desacreditar l’escola catalana titllant-la d’adoctrinadora, val la pena reivindicar amb Ordine els bons docents, aquells que formen ciutadans cultes, crítics i lliures, capaços de raonar per si mateixos i d’estimar el bé comú, aquells que defensen el valor de la bellesa, que estimulen el plaer de la lectura i, amb ell, el pensament, la fantasia i la imaginació, i que saben, en definitiva, “que un bon docent és per damunt de tot un estudiant infatigable”, un lector apassionat.

I per acabar, un retall dels Assaigs de Montaigne triat per Ordine que ves per on ens pot fer pensar -sense ànim adoctrinador- sobre el xoc polític entre Catalunya i Espanya: “Els pobles educats en la llibertat i la voluntat de governar-se ells mateixos consideren monstruosa i contra natura qualsevol altra forma d’organització. Els acostumats a la monarquia fan el mateix”.