A l’hora de projectar un edifici, Ricardo Bofill solia tenir al seu costat homes i dones de lletres: catedràtics d’estètica, literats, sociòlegs, i qualssevol persones que poguessin col·laborar a dissenyar un edifici d’acord amb totes les circumstàncies que, de fet, concorren en qualsevol obra d’arquitectura. A conseqüència d’aquesta ajuda pluridisciplinària, Bofill va fer edificis de molta categoria, i d’altres que van resultar un fracàs. No és que els seus assessors estiguessin poc informats, era ell mateix qui confiava excessivament en les idees "literàries" dels seus adlàters.

L’any 1968, al començament de la seva carrera, Bofill va aixecar un “edifici” de 90 apartaments a Sant Pere de Ribes que, com sempre passava amb la seva arquitectura, no va deixar indiferent ningú. Es tracta d’un conjunt de cubs prefabricats, basats en dues equacions matemàtiques "que generen la seva ubicació en relació amb les torres de circulació vertical i el disseny general del lloc" (Wikipedia; de fet el típic llenguatge dels arquitectes, que és un galimaties). L'"edifici" estava inspirat en la descripció del castell de la novel·la homònima de Kafka: "En conjunt, el castell, tal com es veia des de lluny, corresponia a les expectatives de K. [el personatge principal de la novel·la, agrimensor]. No era un vell castell feudal ni una fastuosa construcció moderna, sinó una extensa estructura, composta d’uns quants edificis de dos pisos i molts edificis baixos, molt acostats; si no hagués sabut que era un castell, K. l’hauria considerat una ciutat petita".

No es pot negar que l’"edifici" de Sant Pere de Ribes s’adequa força a aquesta descripció. Però Bofill, o algun dels seus assessors, considerant erròniament que el món kafkià és un món fosc, laberíntic i sinistre, va deixar enllestida una construcció que era exactament això: fosca, laberíntica i sinistra. Va fer pintar tots els exteriors de color quasi negre –de fet, la literatura kafkiana és plena de llum, llum teològica–, i els apartaments es van posar a la venda.

Per dins eren lluminosos i suposadament confortables; vist des de fora, el castell de Bofill feia por, tan negre enmig d’un paisatge mediterrani carregat de lluminositat. Van passar uns anys i els habitants d’aquest enorme disbarat es van posar d’acord per pintar tota la construcció de color crema, perquè quasi negra els feia molta por. I es va fer així, desvirtuant, de fet, una idea que era molt exacta en relació amb la descripció de Kafka, però sinistra en relació amb el medi. Bofill va fer coses magnífiques, i d’altres que us invitaven a fugir a cuitacorrents.