BarcelonaEl capítol 171 del pòdcast Gent de merda (Ràdio Primavera Sound) parla sobre els elogis i com es pot fer de difícil, de vegades, rebre'ls i acceptar-los: com hi ha gent que contraresta les floretes aportant alguna dada negativa sobre el que s'elogia, potser per por de ser considerada vanitosa; o com hi ha qui desconfia de l'honestedat d'aquell que l'aplaudeix i pensa que només ho fa d'una manera interessada o, fins i tot, per burlar-se'n. En un moment donat, es fa menció de l'entrevista que l'Eva Piquer va fer a Guillem Gisbert, en què el líder de Manel explicava que les lloances poden arribar a ser debilitadores per la por, en el seu cas, de no ser capaç de tornar a escriure una bona cançó.

Fa uns dies, un amic escriptor em confessava que és conscient que s'ha presentat a alguns premis literaris, més que per la recompensa econòmica, per la necessitat de reconeixement. Seria l'altra cara de la moneda del rebuig als elogis i que tant present s'ha fet en l'era de les xarxes socials: buscar l'autoestima en la mirada dels altres. És evident que publicar i que hi hagi gent que llegeixi el que escrius dona sentit a la feina d'un escriptor. Però la necessitat d'aprovació externa pot arribar a ser addictiva i es corre el risc de deixar d'escriure pels motius adequats (perquè ens agrada, perquè ens ordena el pensament, perquè tenim coses a dir) i acabar escrivint només per poder continuar emborratxant-nos de nosaltres mateixos i dels elogis que rebem.

Gisbert explica que ell es va adonar que era treballant que se n'hi "anava la tonteria". En un sentit similar es va pronunciar Benjamin Labatut en una xerrada que va fer al CCCB l'any passat. L'escriptor, autor de les fantàstiques Una verdor terrible i Maniac, totes dues publicades a Anagrama, explicava que no té xarxes socials precisament per protegir-se del soroll i centrar-se en la feina.

Mentiria si digués que no m'agrada que la gent em digui que li agrada el que escric, tot i que reconec que, tal com expliquen les Gent de merda, de vegades els elogis em generen suspicàcia o, directament, al·lèrgia. Com Gisbert i Labatut, trobo que la vacuna contra els cants de sirena és concentrar-se a treballar. M'agradaria arribar al nivell del xilè i abandonar el món tòxic de les xarxes socials, però aquest és un pas de gegant que reservo per a un altre dia.