No ens enganyem: raons per al pessimisme n’hi ha a cabassos. Ara que vivim temps de distopies, de no-future, i que tots plegats, començant pels joves, ens creiem molt desgraciats i ens anem deixant caure pel pendent del fatalisme, una bona manera de relativitzar els nostres mals és mirar enrere. No és un consol, només un exercici per desdramatitzar. Hi ha hagut períodes de la història molt més durs i sagnants. A Barcelona i al conjunt de Catalunya, el segle XIX i bona part del XX van ser un autèntic festival de violència i bandositats. La capital es va guanyar la fama de ciutat anàrquica i iracunda, a l’avantguarda de la revolució: higienisme, anarquisme, socialisme, comunisme, vegetarianisme, esperantisme... Tots els ismes utòpics hi arrelaven. "Barcelona és la ciutat industrial més gran d’Espanya i la seva història registra més lluita de barricades que qualsevol altra ciutat del món", va escriure Friedrich Engels. Tenia raó.

Andreu Farràs en fa ara un repàs sumari a Roses de foc de Barcelona (Edicions 62). Els alcaldables de la ciutat farien bé de no menysprear aquest passat de lluita i tumult, de convulsions socials i esclats de ràbia contra un poder implacable, repressor i insensible. Som en una altra època i no dic que s’hagi de repetir, però la memòria pesa. I el present sense il·lusions, de guerra i rearmament mundial, i amb remor de fons autoritària –estem normalitzant la ultradreta–, no convida a l’esperança. Més aviat ens hauria d’activar totes les alertes.

És molt difícil construir una cultura democràtica, de diàleg i respecte per les diferències, i molt fàcil que es degradi. Ho hem viscut no fa tant. Tot i que el període ressenyat en l’obra de Farràs va del 1835, amb les primeres bullangues, fins als Fets de Maig del 1937, ja durant la Guerra Civil, l’autor inclou un epíleg sobre els avalots del 2019 per la sentència de l’1-O, quan a l’Eixample es van reviure velles imatges de foc. L’Estat va actuar contra les reivindicacions catalanes amb la seva endèmica ceguesa, duresa i incomprensió. Hi havia sobrats motius per a la revolta, esclar. També s’haurien pogut canalitzar, com la dècada anterior, per la via de la desobediència pacífica. Però va sortir la fera ferotge que portem dins, mai del tot somorta. Avui, instal·lats en el desencís, costa tornar a començar. De forma instintiva i visceral ens surt donar-nos mútuament les culpes, recrear-nos en el fracàs. Terreny adobat per a incendis com els que han marcat la nostra història contemporània.

La crònica d’aquesta violència sociopolítica comença en una plaça de toros, a la Barceloneta, un dia de Sant Jaume. Els braus no eren prou braus i la gent es va emprenyar. Resultat? Prop de setanta religiosos assassinats i vint-i-un convents incendiats en diverses poblacions de Catalunya, en especial a Reus, on havia començat la brega uns dies abans. Feia dos anys que havia esclatat la Primera Guerra Carlina. El lema carlí era "Déu, pàtria i rei". Els frares i els convents eren llocs d’opulència; els rectors de poble, en canvi, les passaven magres (ningú no els va fer res). El 4 i 5 d’agost el governador militar de Barcelona, Pere Nolasc de Bassa, va ser assassinat i arrossegat pels carrers de la ciutat. El moviment antimàquines va incendiar la fàbrica de vapor més important del país, la Bonaplata. No només hi havia misèria per la guerra, també per la sequera prolongada, per una important crisi del deute públic i per una Barcelona cada cop més densa i insalubre, encotillada per les muralles.

Sí, tot això ens sembla llunyà. Ho van viure els avis dels meus avis. Vist així, potser no ho és tant, de remot. Els nostres avantpassats també van veure la bullanga del 1842 i el consegüent bombardeig d’Espartero, la vaga general del 1855 (primera d’Espanya) que va impressionar Marx, els atemptats anarquistes (de 1894 a 1900 van esclatar una seixantena d’artefactes, inclosa la bomba del Liceu, que van fer 38 morts). Entre el 1814 i el 1900 Catalunya va estar 60 anys en estat d’excepció. I ja al XX, més vagues i atemptats, la Setmana Tràgica del 1909, el pistolerisme... Llegit així, tot seguit, fa basarda. I és el nostre passat prou recent. Venim d’aquesta distopia.