La companyia de teatre Els Joglars va estrenar a Saragossa dijous una obra intitulada ¡Que salga Aristófanes!, muntatge número 40 del seu historial. En un centre de salut mental, una colla de malalts assaja una comèdia d’Aristòfanes; en veure els assaigs, els responsables del centre s’adonen que la major part de les escenes van en contra del que és políticament correcte i de la moral que impera en aquella contrada.

L’argúcia, potser imaginada per l’actual director, Ramon Fontserè, s’assembla en tots els sentits a la que va presidir l’obra satírica d’Erasme, Elogi de la follia (Llibres de l’Índex, 2013), en què un reguitzell de folls –com en aquesta obra d’Els Joglars– diuen totes les bestieses que els sembla, incorrectes políticament, moralment i religiosament parlant: l’humanista va entendre que només podia rebentar determinats costums del seu temps si els presentava, indirectament, com un encomium moriae, és a dir, un elogi de l’estupidesa humana, la qual, segons el Cohèlet bíblic, és d’unes dimensions immesurables: infinitus est numerus stultorum.

Ja va dir-ho Gustave Flaubert –que més endavant escriuria una novel·la dedicada a rebentar els molt ximples i petitburgesos, Bouvard i Pécuchet– en una carta a la seva amant Louise Colet del 16 de desembre de 1852: “El que manca a la societat moderna no és ni un Crist, ni un Washington, ni un Sòcrates, ni tan sols un Voltaire, és un Aristòfanes; però el públic el lapidaria”.

En temps com els actuals –i això importa també a l’estat espiritual i intel·lectual del nostre país– val més no posar èmfasi ni en els herois ni en les tragèdies; tampoc representar-ne gaires. Serà més útil recordar el nostre passat irònic i satíric –el de les comèdies i les grans publicacions humorístiques d’abans de 1939– per mirar d’endolcir una mica les posicions massa dogmàtiques, enverinades o nostàlgiques. Tirem avant, doncs, com ja va fer el francès, amb lectures que ens moguin al riure i la platxèria: així passa amb les obres i els llibres d’Aristòfanes, Rabelais, Dickens, Chesterton, Woodhouse, Tom Sharpe i molts d'altres. Tot és tan relatiu i tan efímer, en aquest món!