Un antic país recòndit
Atresorava resina, fusta, or, carbó, llana, pernils, vi, oli... No era terra ben bé de pas. Però, muntanya enllà, era una terra cobejada. De sempre. És encara avui un dels territoris catalans amb més densitat de monuments megalítics. Els romans també hi van fer cap. Per arribar-hi des de la costa, la ruta més utilitzada era el camí de la Sal, emprat durant segles pels traginers des de Cardona, l’enclavament de la muntanya blanca: direcció a Solsona, passant per Sant Llorenç de Morunys, saltant el coll de Port, creuant la vall de la Vansa i d’allí, vorejant la serra del Cadí, fins a l’actual Seu d’Urgell, en l’aiguabarreig del Segre i el Valira i des d’on s’enllaçava amb la strata Ceretana,la que per la plana de la Cerdanya duia a Iulia Libica, és a dir, Llívia, fundada en l’època de l’emperador August. Hi ha qui s’aventura a dir que Anníbal, amb els seus elefants, havia seguit el camí de la Sal el 218 aC. Potser sí.
Aquest antic país recòndit és situat entre el Pirineu i el Cadí. Avui és conegut com l’Urgellet i Andorra, una petita unitat diversa mutanyenca. Al llibre L’antic país antic (Anem Editors), l’historiador Quim Varela n’ha fixat, fins allí on les dades ho permeten, la romanització. Erudició i divulgació: la història poc coneguda i fascinant d’un racó de món en un context geogràfic encara avui singular i oblidat de la Catalunya buida. La frontera política moderna ha estat, malgrat tot, porosa. Des de temps seculars, fins avui, andorrans i urgellencs mantenen lligams forts: familiars, comercials, vitals. I, alhora, cada vall conserva la seva idiosincràsia peculiar.
El geògraf Estrabó (63 aC-24 dC) descrivia els habitants del Pirineu, límit entre ibers i gals, com a "sobris". Deia: "Només beuen aigua, dormen a terra i porten els cabells llargs a la manera de les dones, encara que per lluitar se’ls lliguen al front amb una cinta. [...] Practiquen lluites gímniques, hoplíptiques i hípiques, exercitant-se per al pugilat, la cursa, les batusses i les baralles campals". Abans, el grec Polibi (250 aC-120 aC) havia posat nom als airenosioi (airenosis, tradicionalment identificats amb els habitants de la Vall d’Aran) i els andosinoi (andosins, els d’Andorra).
Si Llívia era una ciutat romana important, la Seu (Urgellum) d’entrada no era una civitas, sinó més aviat un oppidum o fortificació i després un vicus o pobleen un ancestral encreuament de camins i rius. Llívia va dominar la veïna Cerdanya fins a la fundació de Puigcerdà, ja en ple segle XIII. La ciutat d’Urgell no va agafar pes —i molt— fins a l’alta Edat Mitjana. El monestir de Sant Serni de Tavèrnoles, a mig camí entre la Seu i Andorra, pot derivar de tabernulae, una antiga posta o parada. La romanització va avançar a poc a poc, no sense resistències. El mateix passaria segles després amb el feudalisme, quan es va passar del domini públic carolingi (d’arrel romana) a l’ordre privat i l’opressió senyorial. Però aquesta és una altra història...
En aquest antic país de cims i valls, la toponímia romana (llatina) va conviure amb la bascònica. L’insigne Joan Coromines proposava, per exemple, una etimologia d’Urgell d’arrel iberobasca: ur és aigua (o font). Sigui com sigui, el català occidental va néixer a l’Urgellet i Andorra, des d’on s’hauria irradiat cap al sud en el lent procés de conquesta i repoblació dels comtes d’Urgell entre els segles IX i XII. De fet, la frontera entre el català oriental i l’occidental coincideix exactament amb els límits entre l’Urgellet i el Baridà, subcomarca a cavall amb la Cerdanya. La romanització feble hauria fet perviure en aquestes terres altes el substrat bascònic. El bilingüisme entre el protobasc i el llatí es va mantenir com a mínim fins a l’any 1000. Les coses de la llengua són lentes, fluides, apassionants.
PS: aquest interessant llibre l’he comprat a Arsèguel, poble del Baridà, a la llibreria La Puça, un petit miracle que fa possible Anna Riberaygua. També és miraculosa la fàbrica-museu de la llana, al peu de la mateixa localitat, de les germanes Isern i amb una espectacular filadora Mule-Jenny de mitjans del segle XIX en funcionament.