ELS LLIBRES I LES COSES

Un amic diferent

Un amic diferent / FIRMA FOTO Zoom

La petita Elisabeth es va fer amiga de l’elegant senyor Gluck, un veí diferent, un vell simpàtic, homosexual, un punt excèntric. A la mare de l’Elisabeth, la Wendy, no li acabava de venir de gust això de fer de mare. El pare no existia. Així que Daniel Gluck, d’alguna manera, els va substituir a tots dos, però sense voler-ho. Va ser una mena de cangur no oficial i gratuït, esporàdic. Anys després, l’Elisabeth visita en Gluck a l’hospital i recorda aquella estranya relació rere la qual hi ha melancolia, soledat compartida, llibertat, art i desemparament. Una tristor en companyia, dolça. L’Elisabeth infant i en Gluck vell eren com una illa d’afecte creatiu enmig d’un món inhòspit on els valors thatcherians ja havien guanyat, on es covava el rebuig cap a la diferència, cap a Europa.

Per això alguns l’han batejat com la primera novel·la del Brexit. A les portes de la maduresa, amb un centenari Gluck semiinconscient confinat en un d’aquests sociosanitaris on portem els vells a morir, estirat al llit com un noble senador romà adormit, l’Elisabeth constata la realitat d’una societat escindida, mancada d’empatia, poruga, incapaç de dialogar, una democràcia en perill, un futur precari per a la gran majoria. Ella és una professora temporal amb contracte a temps parcial en una universitat de Londres. “Ara les notícies són com un ramat d’ovelles que corre a tota velocitat cap a un penya-segat”, diu.

De tot això va la novel·la Tardor (Raig Verd), d’Ali Smith, traduïda per Dolors Udina i amb pròleg de Víctor García Tur. Els consells i idees del solitari Gluck mai són els que un adult diria a una nena intel·ligent i també solitària, massa conscient de tot. Pel sol fet d’existir, la seva relació avui ja estaria sota sospita, sota vigilància. El rebuig a la diferència. Què en dirien els veïns? Sort que la Wendy passava força de tot. Un dia va retreure a la filla: “Per què vas sempre darrere d’un vell gai?” L’Elisabeth, amb 13 anys, no es va arronsar: “No tinc una fixació per la figura paterna i en Daniel no és gai. És europeu. No és només una cosa o una altra. Ningú no ho és. Ni tan sols tu”.

Aquell europeu gai, amant de l’art, li ensenyava paraules -“gimcana és una paraula meravellosa que creix en diverses llengües”, “ història és una altra paraula per dir ironia”-, li mostrava quadres, li feia pensar i imaginar coses amb els ulls tancats, passejaven sense rumb, s’inventaven històries en les quals a tots els personatges se’ls concedia el benefici del dubte i un dia li va dir que en realitat ella no volia anar a un college, sinó a “un collage” per aprendre-ho tot.

Sí, ho heu endevinat, Tardor és com una novel·la collage, està feta de pedaços de records, de fulles esgrogueïdes que van caient sense un sentit aparent sobre un present esmicolat, tot mesclat i desendreçat. És com imaginar que el temps es pot suspendre, en comptes d’estar nosaltres suspesos en el temps. Com la vida.