Ha començat a París el judici pels atemptats, l’any 2015, de Charlie Hebdo, Montrouge i l’Hyper Cacher, i la revista satírica on van ser assassinades dotze persones pel terrorisme fonamentalista ha reproduït altre cop les caricatures de Mahoma amb les quals va començar tot. Així fa la coberta de Charlie Hebdo del 2 de setembre (el mateix dia que s’iniciava el procés): “Tout ça, pour ça” [Tot això, per això]. Tot això passa en un espectacular gratacel de cristall, el Palau de Justícia. Tot això és un procés, que s’estendrà al llarg de 49 jornades, en què els tres assassins que van causar la mort de 17 persones (dibuixants, policies, gent que feia la compra...) van caure abatuts aquells dies i en què ara es jutja 14 sospitosos de col·laboració en diferent grau. Només un està acusat de complicitat, i falten a la sala tres d’aquests acusats, dos dels quals es creuen morts a Síria, i una, la dona de l’assassí de la policia municipal de Montrouge i de quatre persones més a l’Hyper Cacher, no se sap on és, ni tan sols si encara viu. Tot això serà enregistrat, però aquest enregistrament no estarà a disposició del públic fins d’aquí 50 anys. Tot això són els 197 afectats que es constitueixen en part civil, i un total de 90 advocats, comptant els de la defensa. Tot això és el rector de la gran mesquita de París declarant l’altre dia a Le Figaro el desig “que Charlie Hebdo continuï escrivint, dibuixant, fent servir el seu art i per damunt de tot vivint”, i el president Macron fent una defensa oberta de “la llibertat de blasfemar” dels francesos. Tot això està passant per això: uns dibuixos. En aquest mateix número de Charlie Hebdo hi surt una enquesta de l’Institut Francès d’Opinió Pública on es diu que, l’any 2020, la llibertat d’expressió no constitueix una prioritat per als joves d’entre 15 i 24 anys, entre els quals hi ha inclosos els estudiants de batxillerat i els universitaris. Abans de l’atemptat referir-se a Cabu, Wolinski, Charb, Honoré i Tignous (els dibuixants assassinats) era invocar una manera de riure, una tradició periodística i una civilització sustentada en la llibertat d’expressió. Esmentar-los avui, que tots anem pel carrer amb la boca tapada, és defensar tot això que signifiquen, per tot això que som.
