Bé, per ser honestos, val a dir que Stefan Zweig (Viena, 1881-Petrópolis, 1942) sempre està d’actualitat. És un dels escriptors intel·lectuals de la preguerra mundial més reeditats. A casa nostra no és diferent. Ara mateix tenim la pel·lícula biogràfica Adeu a Europa al cinema Texas. I l’edició de Por, novel·la del 1925, que acaba de publicar Quaderns Crema, amb traducció de Joan Fontcuberta: va ser duta al cinema dues vegades, el 1928 i el 1954, aquesta última en versió de Roberto Rossellini. Fascina encara avui la seva mort, al Brasil, exiliat com tants altres intel·lectuals d’origen jueu. Es va suïcidar amb la seva dona, d’un dia per l’altre. El seu fill Klaus apunta al seu diari: “La notícia va ser tan inesperada que, de bon principi, no me la vaig creure […]. I jo que pensava que es tractava del literat cosmopolita i capriciós que no es pren res seriosament. I era un home desesperat!” La sorpresa de Klaus Mann, des de la distància, és comprensible. No ho va ser tant per als que van tractar l’escriptor els últims dies de la seva vida, prematurament envellit i deprimit.
Un futur insuportable
De tothom és coneguda la precisió, que no fredor, amb què va organitzar el suïcidi, sempre amb la seva dona al costat. Era un home endreçat, simplement, en la vida i en la mort. I revela el determini de l’acte, ja sense por ni incertesa. No apareix enlloc cap declaració de la dona, 25 anys més jove. Es fa difícil entendre que compartís a fons les motivacions del marit. És obvi que no li va caldre, amb l’amor n’hi va haver prou. En resum, tenim un home d’èxit incapaç de suportar el que ell creia que acabaria passant: que els nazis guanyarien la guerra i el nou ordre s’escamparia pel món. Deixem de banda l’error d’apreciació, força greu tenint en compte que els Estats Units, el 1942, ja havien entrat en guerra. Estem davant d’un suïcidi d’arrel purament intel·lectual. Tothom es va equivocar amb Zweig. Llegiu Por, una novel·la curta però important, i podreu intuir per què: sota una capa de respectabilitat, hi ha esclats de passió, xantatge, culpa, vergonya i ràbia. Zweig també tenia dues capes i ningú ho sabia. ¿Qui se suïcidaria, avui, per la incapacitat de suportar el triomf de la idea del mal?