Avui és el Dia Internacional de la Traducció. I, com cada any, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, el Pen Club i l’Institut d’Estudis Catalans -entre altres entitats- ho celebren amb diversos actes. Ens hi afegim amb una petita reflexió sobre els traductors de muntatges teatrals. En teatre, la traducció es considera sistemàticament una part més de la producció. I no pas de les més creatives. La traducció és un element “logístic” imprescindible que cal pagar, tal com cal pagar l’adquisició d’uns quants metres de tela per fer figurins. Per això, curiosament, i tret de casos concrets, el nom del traductor no apareix gairebé mai als cartells, a la publicitat externa, etc. I amb prou feines apareix al programa de mà. Convido el lector d’aquest article a repassar els anuncis dels diaris i, sobretot, a fer un cop d’ull a l’entrada dels teatres catalans, amb els seus rètols (lluminosos o no). Veurà que hi consta el nom de l’autor, del director, del productor, dels protagonistes… Mai no hi veuran el nom del traductor.
Traductor, proveïdor
La mentalitat amb què s’afronta un muntatge teatral és molt diferent de la de publicar un llibre. És ple de creatius, des del director fins als actors, passant pels il·luminadors, figurinistes, escenògrafs, dramaturgs, etc. Només hi faltarien els traductors! D’altra banda, en teatre, a diferència del llibre, és habitual que els drets d’autor es reparteixin entre autor i traductor. La raó és prosaica: el productor de l’obra “no té la culpa” que, en l’apartat de drets d’autor, hi hagi una despesa “extra” com és ara la traducció. Si el que se n’ha de pagar és el 10% brut del taquillatge, ni un euro més (i aquest 10% ja se’l repartiran com vulguin autors i traductors, no és el seu problema). Però també, a diferència dels traductors literaris, aquesta manera de fer, paradoxalment, pot arribar a beneficiar econòmicament el traductor. Encara que, per exemple, s’endugui només un 1% del taquillatge, segons com poden ser força diners, que, a més, a través de la SGAE, es cobren molt més ràpidament que no pas els de les editorials (un cop l’any, i amb retard). Ha costat molt aconseguir la visibilitat dels traductors literaris, ara cal lluitar per aconseguir el mateix amb els de teatre.
