ELS LLIBRES I LES COSES

Joan Brossa i els seus “mots de pau i de victòria”

Joan Brossa i els seus “mots de pau i de victòria” / FUNDACIÓ JOAN BROSSA Zoom

L’ Antologia de poemes de revolta (1943-1978 ) de Joan Brossa, publicada l’octubre del 1979 a Els Llibres de l’Escorpí d’Edicions 62, quan la Transició ja començava a tanquil·litzar-se, l’encapçala a portada aquest vers: “Que el poble vegi, tot alçant el puny, / tenyir l’espina d’una santa eufòria. / La teva veu indòmita retruny: / tornarem a lluitar per la Victòria!” Pertany al poema Oda al president Companys, del 1971. Brossa no defallia.

El llibre està esgotat. Quaranta anys després, en aquesta allargassada, dramàtica i incerta segona Transició, tocaria reeditar-lo. El poeta avui no restaria silenciós. A la introducció, ell mateix opinava que un autor no s’ha de “reprimir per res davant els problemes dels pobles”. Reclamava “inventiva” per a la protesta i definia el llibre com una resposta, “entre passió i arrelament”, a la “poesia patriòtica fàcil”. Creia, finalment, que el poeta, “dins la constant recerca de la pròpia identitat, ha de diferir dels excessos dels polítics, o de les institucions, en la mesura de les seves forces”.

El Brossa polític volia ser part del poble. Un poble que sempre s’aixeca. Al poema El saltamartí, el veu així: “Ninot / que porta un / pes a la base i que, / desviat de la seva posició / vertical, es torna a posar / dret. / El poble”. Un poble que per a Brossa havia de ser de revolta, nacional i social. Lliure. “Ningú no diu el que pensa, i els qui ho diuen / no pensen lliurement...”, escrivia el 1956 a Primer de Maig. En l’antologia, triada per ell mateix, hi ha textos que malauradament no han perdut gens ni mica de vigència. Com aquest del 1964, del poema Mocs de vidre : “Sí senyor, / aquí el muntatge de la justícia / reserva per a jurisdiccions especials / el que arreu del món és competència / de la jurisdicció ordinària”.

“Oh Catalunya de cara emporprada / penyal i far d’Europa sobre Espanya. / Oh joia interna en un racó de platja / abandonada!” Aquest vers, del poema Catalunya, és del 1955. Avui, passades més de sis dècades, segueix abandonada per Europa. I, de la mateixa època fosca del franquisme, aquesta estrofa de La bandera : “Nosaltres, sense rels, passatgers d’ara, / les mans deformes, sense llibertat, / el camp de roses destrossat encara / i un gran orgull inútil heretat”. Seguim enrere: “Canto amb la meva llengua catalana, / la meva mare, / els vostres mateixos mots de pau i de victòria”, dins La raó dels fets (1951). D’un poema dedicat a Miguel Hernández, espigolo aquests versos: “Quina desgràcia més negra! Vessada i morta és Espanya”, “El lliri que dus als llavis, com relluu d’un foc salvatge” i “El clavell amb el martell, germanor per mi jurada”.

I, per acabar, de l’ Oda a Francesc Macià : “L’alba ens ventegi de les rancúnies. / Cal que reneixi a la vida cívica / aquella llibertat començada./ Seguim la nostra ruta com a poble”. Sí, seguim.