Fugir del món i renunciar al plaer dels sentits a canvi de trobar la veritat

L’estiu passat vaig viure una experiència que no sé descriure ni explicar ni interpretar només a partir de la raó. “Si això et serveix per deixar de ser tan cartesiana, ja haurà valgut la pena”, em va dir algú al setembre. Que algú altre m’hagi regalat ara el llibre Una habitació a Holanda, de Pierre Bergounioux, és una d’aquelles conjures de l’atzar que als qui som així ens desarmen una mica.

Una habitació a Holanda, publicat per Minúscula el 2011 amb traducció d’Anna Casassas, és un llibret de gènere híbrid que repassa la història d’una Europa convulsa i ens mostra per què va ser justament als Països Baixos on el pensador francès René Descartes va escriure el seu Discurs del mètode, l’obra que va donar lloc a la racionalitat contemporània i, doncs, va transformar la filosofia occidental.

A Descartes la calor l’aclaparava, li enterbolia les idees. I ell buscava alguna cosa, una certesa que li permetés construir un coneixement propi. Va anar avançant cap al fred, cap a un escenari despullat, amb l’esperança que la veritat se li manifestaria més lliurement en un context d’exili i solitud, lluny dels paisatges coneguts. (El que no sospitava llavors és que el fred exagerat de Suècia l’acabaria matant als 53 anys.)

Segons aquell jove francès a la recerca de l’hivern perpetu i d’una revelació que se li resistia, fer filosofia equivalia a considerar-ho tot des del punt de vista de l’enteniment i prou. “Per això li cal absentar-se del món, amputar-se de viu en viu de l’encís en el qual ens manté a través dels sentits, mitjançant el cos -escriu Bergounioux-. La pèrdua és immensa. A més, és imperfecta. Cal afegir-hi el sacrifici de la vida social que es troba a París, el tracte rigorós de geòmetres i metges, la conversa picant dels poetes. Només aleshores Descartes es dedicarà realment al seu projecte, al seu objecte, que és el coneixement desencarnat, impersonal, com absent, de les coses, reduïdes a la seva causa”. La pau relativa dels Països Baixos li va oferir la possibilitat d’abocar-se a la vida abstracta, quasi exclusivament meditativa. I, allà, va veure la llum. Cogito, ergo sum.

Som subjectes que dubtem i, doncs, existim. També és una veritat força inqüestionable que som subjectes que estimem i, doncs, patim. “No estimem allò que volem, sinó allò que desitgem, allò que no elegim. Com podríem elegir els nostres desitjos o amors si només podem elegir en funció d’aquests desitjos o amors?”, es pregunta André Comte-Sponville a Pequeño tratado de les grandes virtudes (Paidós; l’edició en català que en va publicar Columna el 1996 diria que és introbable). L’amor no s’ordena i, per tant, no pot ser un deure. El que es fa per amor no es fa per obligació.

L’explicació racional ha ferit de mort la idea de l’amor romàntic

En aquest segle XXI, la idea de l’amor romàntic està en hores baixes. Ja no està ben vist que l’amor ens segresti per complet i que s’experimenti com una rendició de la raó. Com va raonar Eva Illouz en una conferència pronunciada al CCCB el 2011 (i publicada a la col·lecció Breus amb el títol L’amor, la raó, la ironia ), “que l’amor hagi deixat de generar creença [fe en l’experiència romàntica] i de mobilitzar la totalitat del jo és fruit d’un procés de racionalització que s’ha produït en tres àrees: la ciència, la tecnologia i la política”.

Avui l’amor ja es pot explicar amb conceptes científics (l’inconscient, l’impuls sexual, la química cerebral, les hormones...) i no ens cal recórrer a misticismes. “L’amor ha patit el mateix procés de desencantament que la natura: ja no el veiem com quelcom mogut per forces grandioses i misterioses -diu Illouz-, sinó com un fenomen que requereix explicació i control”. Però, ai, que tiri la primera pedra qui cregui que el pot controlar. Que malgrat tot l’amor se’ns imposi, que sigui ell qui ens mana, és meravellós i desconcertant a la vegada.