MINÚCIES

Ensenyar literatura

L’ensenyament de la literatura no té un lloc preeminent, ni tan sols eminent, en els currículums dels estudiants d’ESO i de batxillerat. Hi ha tres hores setmanals per a l’ensenyament de llengua catalana i literatura i tres més per a llengua espanyola i literatura. Cap de les dues assignatures obliga a ensenyar solament literatura catalana o castellana, perquè, si aquest hagués sigut el propòsit dels programadors del nostre ensenyament, haurien posat, en el nostre cas, llengua i literatura catalanes. Era la manera, potser massa subtil, d’animar els professors a fer entrar en les classes d’aquestes matèries alguna cosa més que la literatura catalana i la castellana, que, sens dubte, no poden deixar d’existir en el nostre ensenyament.

Ara bé: durant molts anys, i ara també, els encarregats de triar els textos literaris que han de llegir els estudiants s’han limitat a posar-hi només llibres escrits originalment en català i en castellà. Pel que fa això, és ben coneguda la nostra opinió que, per exemple, el Pickwick, de Dickens, traduït per Josep Carner, és un dels llibres de més gran categoria que es pot llegir en català pel que fa al lèxic -potser passat de moda, això és veritat- i a la qualitat sintàctica i prosòdica de la llengua catalana. És a dir: les bones traduccions al català converteixen els llibres de la literatura universal en llibres de la literatura pròpia pel sol fet que estan escrits de dalt a baix en llengua catalana. El departament d’Ensenyament no ho ha entès mai així, i proveeix els centres pedagògics d’unes llistes anuals, o cada tant, en què, posem per cas, hi apareix un Bestiari de Ramon Llull, uns capítols del Tirant lo Blanc, un poemari de Salvat-Papasseit, un Bearn, de Villalonga (que no poden entendre, a manca de coneixements contextuals) o una novel·la de Rodoreda i, en el pitjor dels casos, el famós Mecanoscrit de Pedrolo. No cal discutir la categoria literària d’aquests llibres, de vegades adequats i de vegades, no.

Però sí que cal afirmar que potser unes quantes lectures de literatura estrangera traduïda al català (o, en el seu cas, al castellà) podrien resultar molt avinents per assolir un coneixement una mica més universal de la literatura del nostre continent, i, doncs, civilització. ¿Hi farien cap nosa, en aquestes llistes, una Metamorfosi, de Kafka; el conte de FlaubertUna bona dona ; Billy Budd, gabier, de Melville; uns Assassinats del carrer Morgue, de Poe; dos o tres poemes ben triats de Baudelaire o un conte de Truman Capote? No en farien cap, i, en molts casos, amb les traduccions excel·lents de què disposem, serien obres més atractives que Llull o que Carner, amb la possibilitat d’explicar lèxic i sintaxi, i cultures vàries, com de vegades no es pot fer amb textos nostrats, però d’estil no excel·lentíssim i de contingut inadequat. D’aquí pocs anys ens preguntarem per què molts dels nostres joves no obren cap llibre després dels estudis secundaris.