Viure és néixer, créixer, acumular, perdre i morir
“La vida fins a mitjana edat és acumulació, després et fas gran i ho comences a perdre tot”. Ho diu l’escriptor anglès Hanif Kureishi en una roda de premsa al CCCB, i penso que no pot tenir més raó. Ens acostumem a acumular (coses, ambicions, projectes, temps) com si només poguéssim créixer en tots els sentits i, passat un punt d’inflexió, arriben les pèrdues en cadena. “La vida és una suma de pèrdues -insisteix Kureishi-. Perdem mobilitat, memòria, feines, estatus, amics... i hem d’anar buidant la bossa”.
Però l’endemà llegeixo d’un glop el debut literari d’Anna Punsoda, la novel·la breu Els llits dels altres (Amsterdam), i entenc que també hi ha qui s’ha de buidar abans que res, fins i tot literalment. Per dalt i per baix. És la via que emprèn la Claustre, la narradora, que s’ha hagut de fer i refer uns quants cops per arribar on és ara, perquè no sempre és cert que si neixes trencat mors trencat: també pots enviar el determinisme a fer punyetes i mirar de construir-te un espai propi a prova de motxilles d’aquelles que no es veuen però costen tant d’arrossegar.
Com el seu alter ego novel·lesc, Anna Punsoda (nascuda a Barcelona el 1985 però filla de Concabella) també s’ha buidat, escrivint aquesta novel·la. Una primera novel·la enlluernadora que té, crec, molts dels encerts però ben pocs dels defectes de les primeres novel·les. Quina força, quina embranzida, quina destresa narrativa, quina manera d’obrir-se en canal i a qui no li agradi que no miri. Diria que l’autora necessitava vomitar aquesta història íntima per alliberar-se’n tant com fos possible, i a partir d’aquí ja podrà anar omplint la bossa al seu ritme. Anna Punsoda escriu com vol i té tot el camp del món per córrer.
De llits equivocats i d’etapes vitals que no tornaran
“No has de fer-hi res, als llits dels altres”, diu la mare a la Claustre de set anys, en enxampar-la mig despullada amb un parent de trenta. Després vindran els curtcircuits mentals, la incapacitat de distingir sentiments, les inseguretats, la necessitat d’expulsar qualsevol cosa que li entri al cos, “si hagués pogut m’hauria expulsat a mi de mi mateixa”.
El narrador de la nova novel·la de Hanif Kureishi, Res de res (Anagrama, traducció de Marta Pera Cucurell), es troba en un altre moment vital. De tornada. En Waldo, “sec de semen” i en cadira de rodes, veu la pròpia mort en els ulls dels altres. “Ja no puc escriure des del punt de vista d’un noi de disset anys”, admet Kureishi als seixanta-i-tants. Diu això i volo tres dècades enrere: em recordo immersa en la lectura de la seva primera novel·la, El buda del suburbi, en una traducció de Dolors Udina publicada per Columna (amb un cos de lletra tan petit que avui em seria impossible de rellegir). Val a dir que vaig descobrir molts autors anglosaxons gràcies a Columna, quan era un segell independent capitanejat per Miquel Alzueta, al costat d’Àlex Susanna i Ricard Badia.
Quan ja vas cap avall però la infantesa encara té gust de por
“La meva infantesa encara té gust de por; d’hores, de dies, de mesos de por”, va escriure Hanif Kureishi a Intimitat, aquella novel·la sobre la crisi de la maduresa, publicada en català per Anagrama-Empúries. “Por dels pares, de les ties i els oncles, dels capellans, de la policia i dels mestres, por que altres xicots no em clavessin una guitza, abusessin de mi o m’insultessin”.
A frec dels quaranta, en ple punt d’inflexió, el Jay d’ Intimitat sap que l’amor embruta però ens cal. I deixa la dona per fugir del declivi. “Anem de cap per avall, ja, i abans que ens hàgim aclimatat”, lamenta. Aquest és el drama: que comencem a perdre sense haver après a guanyar.
