Tothom està massa ocupat per fixar-se en el dinosaure
Quan es va despertar, el dinosaure encara hi era... però ningú s’ho creia, perquè els grans no el veien. Aquest podria ser el resum de Bolívar, del novaiorquès Sean Rubin, una delícia feta llibre (i publicada en castellà per ECC Ediciones). Mig àlbum il·lustrat mig novel·la gràfica, és alhora un homenatge tendre de Nova York i un retrat dur del que passa a les grans ciutats, on no coneixem ni els veïns del replà.
Bolívar és el nom de l’únic dinosaure que no s’ha extingit, l’últim que queda. Com que vol passar desapercebut, tria el millor lloc per viure: l’Upper West Side, un barri ple de gent d’una ciutat plena de gent. I, en efecte, passa desapercebut. Pot llogar un pis, anar al restaurant, remenar llibres antics, visitar museus, comprar al mercat o voltar pel Central Park i ningú nota que és un dinosaure. Tothom està massa ocupat amb les seves coses per fixar-se en aquell animalot de dos metres i mig que viu al carrer 78. Tothom? No: una nena, la Sybil, diu i repeteix que el seu veí és un dinosaure, però no se la creuen ni a l’escola ni a casa.
L’entranyable Bolívar (que, com a bon novaiorquès culte, té el costum de llegir The New Yorker ) arriba a suplantar l’alcalde durant una roda de premsa, i tampoc els periodistes s’adonen que els està parlant un dinosaure. La il·lustració en què els reporters prenen apunts del discurs sense descobrir l’autèntica notícia de l’acte deixa ben retratats els del nostre gremi. Jugar a buscar el dinosaure poc o molt amagat a cada dibuix és un altre dels atractius d’un llibre de 224 pàgines que és ideal, trobo, per ser llegit per infants en companyia d’adults.
L’adrenalina, la taquicàrdia i altres amigues
La novel·la gràfica i autobiogràfica Cappuccino Commotion, de la il·lustradora Rosa Navarro (Vilanova i la Geltrú, 1977), també presenta les ciutats com llocs on pots passar desapercebut, on pots perdre’t entre la gentada per intentar trobar-te a tu mateix. La protagonista d’aquest llibre publicat per Nórdica és a les primeres planes una jove de 18 anys, lesbiana, que hauria fugit a Nova York com un dinosaure qualsevol però s’ha de conformar a compartir pis a Barcelona. La capital catalana li regala l’anonimat que li cal per sortir de l’armari. De més gran, als 33 anys, sent la urgència de redibuixar-se de nou i se’n va a Madrid.
Navarro posa paraules i il·lustracions a un camí tortuós cap a la maduresa. Parla de l’amor, la sexualitat i la identitat de gènere amb l’objectiu d’esmicolar estereotips i de mostrar la vida com una muntanya russa que et fa anar com vol. “La puta vida. Siempre arriba y abajo... Emoción, miedo, adrenalina, taquicardia, expectación, calma, alivio y vuelta a empezar”. Que sí, ja és això.
