Edicions de la Ela Geminada recupera, 40 anys després, la publicació de Vida de Benvenuto Cellini (Florència, 1500-1571), que havia editat Curial amb traducció i una magnífica introducció de Loreto Busquets. El llibre és tan bo i tan divertit que no sorprèn que algunes parts siguin de lectura obligada als instituts italians. Si heu visitat Florència potser heu vist, en un extrem de la Piazza della Signoria, un bronze meravellós: “Perseu amb el cap de la Medusa”, una mostra del geni creatiu de Cellini amb la intenció d’ultrapassar, ni més ni menys, que el David de Miquel Àngel i Judit i Holofernes de Donatello.

Benvenuto Cellini encaixa la mar de bé en el tipus d’home del Renaixement, l’ideal d’artista complet i universal, esplèndidament dotat com a escultor, orfebre i mestre de monedes, molt reconegut i apreciat en la seva època, però que no acaba d’harmonitzar el seu estat de dependència com a ciutadà lliure al servei d’un patró. De fet, l’home era d’una intel·ligència indomable, amb un tremp enorme i una energia desbordant, i si hem de fer cas de les seves memòries autobiogràfiques va tenir una vida tan emocionant i extraordinària, tan plena d’aventures i perills que un, sovint, no dona crèdit del que llegeix.

Cellini es posa a escriure la seva Vida als 58 anys, en un moment desvagat, sense possibilitat de treballar, quan és a la cort del gasiu i maliciós duc Cosme I de Florència. De fet, l’acció de les memòries esdevé bàsicament en tres escenaris: a Roma, en l’esplèndida cort papal en temps de Climent VII i més tard de Pau III; a la cort de Francesc I, després d’un viatge per Europa travessant Suïssa i arribant a França, i a Florència, sota l’empara, com hem dit, dels Mèdici i el duc Cosme I.

Més enllà de les magnífiques aventures, el fet rellevant és que l’autobiografia va ser escrita amb una evident intenció literària i amb voluntat d’estil, com era propi, d’altra banda, dels homes refinats del seu temps. Cellini assumeix l’escriptura com una manera de parlar, i aquest és el to que maneja sensacionalment, amb naturalitat i gràcia. Malauradament el llibre acaba massa aviat, i ens falten els últims nou anys de la vida de l’artista.

Vida ens dona accés al món polític, social i cultural d’una època que té un interès enorme, i ho fa d’una manera natural i desimbolta. És com tenir el genial Cellini al costat explicant-te l’ambient de l’època i com va transcórrer la seva carrera d’artista, tot revivint les seves aventures extraordinàries amb humor i truculència. Un luxe.