Crítica
Llegim Crítiques 06/10/2018

Un tractat sobre la normalitat i l’amor

'A mi què em passa?' de Carme Morera i Tona Català. Editorial Vincle. 85 pàg. / 14 €

David Miró
2 min
Un tractat sobre la normalitat i l’amor

Què és ser normal? Fins on pot arribar l’amor d’una mare per una filla? Què fem, com a societat, per facilitar la vida a persones especials com la Carme Morera, que ha passat més de mitja vida entre hospitals i metges? Totes aquestes preguntes et venen al cap mentre llegeixes A mi què em passa? (editorial Vincle), una petita joia que traspua humanitat a cada ratlla i que aconsegueix el miracle de ser llegit amb un nus a la gola i amb un mig somriure a la boca. Les responsables d’aquest prodigi que ja s’ha convertit en tot un fenomen a les escoles valencianes són mare i filla, Tona Català i Carme Morera. El llibre està escrit en primera persona per la Carme, que ens explica des del principi el seu cas: “Sóc Carme. Vaig nàixer a la ciutat de València el 9 del 9 del 99 amb 9 dits als peus. Des del primer moment mon pare i ma mare van intuir que jo seria diferent”.

Tona Català ha fet l’exercici de posar-se en el cap de la Carme i fer-la parlar amb una veu autèntica i sincera, fins al punt que el lector és capaç, al seu torn, de posar-se en la seua pell, i veure el món a través dels seus ulls. Els ulls d’algú que intenta entendre el que li passa mentre al seu voltant no troba respostes satisfactòries. “El meu pare li va dir una volta al meu germà Quim que jo era com una xiqueta que se’n vol anar de viatge amb els seus companys a Madrid però ells «viatjaven en AVE i jo en un regional». I el meu germà, que és el més llest de tots, no va entendre res”.

La Carme explica el seu calvari mèdic sense edulcorar-ho, sense amagar, per exemple, el terror que li fan les agulles i les entrades al quiròfan de la Fe de València. Especialment emotiu és el capítol on explica els tres mesos que va estar en aïllament perquè li trasplantessin un ronyó de sa mare. Les frases curtes i directes aconsegueixen l’efecte buscat: “Era molt avorrit i em punxaven molt” o “Em volien molt totes les infermeres, però jo volia marxar a casa i gitar-me al meu llit”.

En definitiva, es tracta d’un llibre amb format de literatura infantil, però que en realitat funciona com un tractat sobre la normalitat i l’amor, un exercici d’introspecció i sinceritat que retrata, amb la distància que permet la veu picardiosa de la Carme, les peripècies d’una família on conviuen gèneres humans molt diversos (fins i tot un polític!) que intenten superar tots els obstacles que es troben. Perquè, com diu, la Carme: “¿Veritat que hi ha molta gent que no és normal?”

stats