EL LLIBRE DE LA SETMANA
PERE ANTONI PONS

Un cervell funcionant a ple rendiment

'He ballat (breument) la conga' de David Foster Wallace. Periscopi. Traducció de Ferran Ràfols Gesa. 460 pàg. / 19,50 €

Un cervell funcionant a ple rendiment Zoom

Quan llegeixes David Foster Wallace -tant les novel·les i els contes com els reportatges i els articles- tens la impressió d’estar assistint a l’espectacle d’un cervell que funciona a ple rendiment. La varietat de recursos de l’autor és tan gran, i el desplegament que en fa és tan àgil i poc aparatós -en una mateixa pàgina descriu, reflexiona, argumenta, contraargumenta, matisa, especula, narra, mira de lluny, mira de prop, interpel·la el lector, l’adverteix, intercala una cita, elogia, rebat, menysprea, fa conya, es posa mig irònic, es posa mortalment seriós...-, que costa no sentir-se aclaparat.

És com veure un exèrcit multitudinari armat fins a les dents que es desplaça pel camp de batalla amb la velocitat i l’eficàcia d’una guerrilla alliberadora i quirúrgicament letal. El símil bèl·lic pot no semblar gaire escaient per parlar d’un home que en el fons va ser un humanista hipersensible, brillant, amb sentit de l’humor i tocat per la tragèdia de la depressió, però en realitat crec que sí que ho és, d’escaient, perquè en tot el que va escriure DFW hi ha una tensió crispada, gairebé violenta, que ve de la relació inestable i pugnaç que sempre va mantenir amb ell mateix i amb el món. M’atreviria a dir que fins i tot quan és obertament admiratiu i sincerament empàtic ho és amb esforç, des d’un sentit incòmode i conflictiu de l’existència.

Els nou articles i reportatges recopilats a He ballat (breument) la conga, en una edició preparada -seleccionada, prologada i esplèndidament traduïda- per Ferran Ràfols Gesa, són una mostra representativa del quefer de DFW com a escriptor de no-ficció. També constitueixen una bona porta d’entrada al seu món intel·lectual, anímic i biogràfic: les fílies (DeLillo, Pynchon o els productes de la cultura popular de masses), les fòbies (les formes més gregàries d’entreteniment o els Grans Mascles Narcisistes de la literatura nord-americana -com Updike i Mailer-), les passions d’erudit entusiasta (era un virtuós de la llengua i dels nombres), les obsessions d’home “semiasocial” i “semiagorafòbic”...

Apareguts originàriament en revistes i diaris com Harper’s Magazine, Gourmet, Science, Observer, The New York Times i The Review of Contemporary Fiction-el millor elogi que pot rebre un escriptor és que publicacions molt diferents li proposin de col·laborar-hi-, el lector trobarà en aquests textos molts dels motius, els referents i les idees que més sovint va treballar l’autor de La broma infinita : el tenis, la televisió, la dimensió moral del sofriment (en persones i en animals), les matemàtiques avançades, l’hedonisme com una carcassa espectacularitzada i risible de la buidor... Un dels punts forts de DFW és la seva faceta de crític literari: llàstima que el volum només n’inclogui dues mostres. També el que diu sobre la vocació i la creació sol ser imperdible. “Un detall delicat sobre l’escriptura literària: per poder-ne fer cal una certa quantitat de vanitat, però per sobre d’aquest llindar tota vanitat és letal”.

Sigui quin sigui el tema que tracta o l’escenari on treballa (la final de Wimbledon del 2006 entre Federer i Nadal, la Fira de la Llagosta de Maine, el dia a dia en un creuer de luxe, la campanya de John McCain a les eleccions del 2000...), DFW sempre ho aborda tot amb una mirada i un estil alhora analítics i imaginatius. La manera tan metòdica i sistemàtica com furga, destria i escorcolla els diferents aspectes i racons d’una realitat és la pròpia d’un científic extremadament escrupolós i racional. La manera tan juganera i imprevisible com explica aquest procés d’anàlisi i les conclusions que en treu és la pròpia d’un novel·lista que, a més de dominar tots els trucs retòrics, manté una relació exuberant amb el llenguatge. Això li permet, per exemple, de ser conceptualment quasi abstracte sense resultar mai vague. La prosa de DFW -el que ara diré és un intent de descripció, no un elogi pretesament poètic- fa pensar en una geometria gimnàstica i colorista. La laboriosíssima i extraordinàriament meritòria traducció de Ferran Ràfols Gesa permet apreciar-ho en plenitud.