Dins la col·lecció Diàlegs a Barcelona, el 1984 Xavier Febrés editava la conversa entre una ja veterana i múrria Maria Aurèlia Capmany i un encara jove i no menys sagaç Pasqual Maragall. Durant el debat, l’escriptora carregava contra la dirigent burgesia urbana, mentre l’alcalde matisava la crítica i, tot declarant-se més hereu que antagonista d’aquella classe, posava en valor algunes de les seves actuacions. L’ambivalència maragalliana sorgia del convenciment que els més capacitats, privilegiats per educació i/o orígens, es devien a la resta de la ciutadania. Aquest imperatiu aristocràtic -en el sentit dels millors i no de nepotisme- s’havia de traduir necessàriament en servei al bé comú, en una interpretació republicana i cívica de l’exercici del poder. En aquesta definició també hi trobaríem Josep Maria Bricall (Barcelona, 1936).

Una certa distància -en què ressona el trop tarradellià sobre “una certa manera de fer les coses”- vol ser un balanç d’una trajectòria pública: una mirada enrere carregada, però, de lectures presentistes i interpretacions alternatives al relat nacional-pujolista. Dividit en quatre seccions (de més a menys extensió), emmarcades per una introducció, un tancament i sis annexos, estem davant d’un text extens, en què potser una edició més decidida hauria podat alguna reiteració i alguna incorrecció. Esmenes formals que no qüestionen el valor d’un testimoni valuós i parcial -honestament parcial- de la Catalunya contemporània.

La primera secció se centra en la seva etapa com a professor, investigador i gestor universitari i en la seva dimensió internacional com a partícip, en tant que rector primer de la Universitat de Barcelona (1986-1994) i posteriorment com a responsable i expert, de la irrupció dels espais de col·laboració supranacionals i dels comitès avaluadors. De la seva mà, assistim a la profunda transformació de l’educació superior, amb èxits com el programa Erasmus -la millor contribució a la consolidació d’un sentiment europeu- i evolucions qüestionables com la creixent burocratització i mercantilització ja denunciada a l’informe Universitat 2000 dirigit pel mateix Bricall.

Governar i governar bé

En segon lloc, hi ha la trajectòria política, des de la decisiva etapa a la Generalitat provisional -ja detallada al previ Memòria d’un silenci - fins a altres comeses rellevants com ara la creació del Consell de les Arts. Sense estalviar crítiques a un estat espanyol absent i madrilenyocèntric, Bricall traça una contundent divisòria entre els “catalanistes professionals”, molts d’ells obsedits amb “la pastisseria social”, i aquells que, com ell mateix, entenen que la prioritat ha de ser governar i governar bé: “Si no hi ha Estat, no hi haurà nació”. D’aquesta dicotomia històrica, haurien sortit més sovint vencedors els primers i això explicaria derrotes com la creació d’una administració autonòmica a emulació de l’espanyola i no de l’ENA francesa, l’aprovació d’un Estatut el 1979 en què es renunciava al concert econòmic o l’actual bloqueig de la política catalana.

Més cronològica i històrica és la secció dedicada a la seva professió com a economista i docent d’economia política. Certes reiteracions a l’índex onomàstic revelen fílies i fòbies, però també influències com les de Keynes i Piero Sraffa i, sobretot, homenatges. Així, el mallorquí Josep Lluís Sureda Carrión esdevé un dels basso continuo de l’obra. Catedràtic de referència, va ser un dels nodes bàsics de la Catalunya de la segona meitat del segle XX i, entre moltes altres coses, també un dels homes clau en el retorn del president exiliat. Finalment, trobem un breu capítol sobre el seu vessant com a activista del Liceu i melòman. L’harmonia, l’ordre, l’equilibri i el silenci musicals tan apreciats per Bricall se’ns revelen com la perfecta analogia dels valors amb què ha regit bona part de la seva activitat pública.